ja.cat
La guerra no té cara de dona (2a edició) | Capses de llibres
La guerra no té cara de donaSvetlana AleksiévitxTraducció de Miquel Cabal GuarroPublicació: Març 2018Edició: Rústega amb solapes412 pàgines L'autora descompon el relat de la victòria d'homes que escriuen sobre homes, i ens ofereix el relat de les dones que van lluitar a l’Exèrcit Roig, i que gràcies a ella, formaran part de la memòria col·lectiva i d'una altra manera de viure el món. Gairebé un milió de dones van combatre a les files de l’Exèrcit Roig durant la Segona Guerra Mundial. Aleksiévitx reuneix en aquest llibre el record i la memòria de centenars d’elles. Dones que no només lluitaven en una guerra, sinó contra un sistema i una manera de fer i de pensar. Dones que van patir també la repressió i la incomprensió dels seus companys i superiors.L'autora descompon el relat de la victòria d'homes que escriuen sobre homes, i ens ofereix un relat colpidor de les dones que van lluitar a la guerra, i que gràcies a ella, formaran part de la memòria col·lectiva i d'una altra manera de viure el món. «La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i un espai propis. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana.» _____________ Svetlana Aleksiévitx va néixer el 1948 a Stanisławów, on el seu pare, militar bielorús, estava destinat. Al cap de pocs anys la seva família va tornar a Bielorússia i l’any 1972 es va llicenciar en Periodisme a la Universitat de Minsk, ciutat on va treballar com a professora i en diferents diaris. Actualment viu a Minsk, tot i que, a causa dels problemes amb el règim del seu país, havia residit a París i a Munich. És la creadora del seu propi gènere literari, la «novel·la de veus», amb què dona veu a la gent comuna per explicar la història de l’antiga Unió Soviètica i dels actuals estats que van formar-ne part, des de la Segona Guerra Mundial fins avui. Mitjançant una successió de testimonis, els seus llibres mostren un retrat de la realitat difícil de superar. Les seves obres van ser censurades a la Unió Soviètica, i va ser amb l’arribada de Gorbatxov al poder i la perestroika quan va poder publicar amb normalitat. Els seus llibres han estat traduïts a més de trenta llengües, han estat la base per una dotzena d’obres teatrals i s’han fet documentals de més de vint dels guions que ha escrit.Des dels anys noranta ha rebut nombrosos premis, entre els quals hi ha el Premi Nobel de Literatura 2015, el Premi Sandro Onofri per Il Reportage Narrativo (2002), el National Book Critics Circle Award (2005), el Premi Ryszard Kapuscinski de reportatges (2011), el Premi de la Pau de l’Associació Alemanya del Llibre (2013) o el Premi Médicis d’assaig (2013).
