El magistrado ve un posible delito de odio por parte de 'Mediterráneo Digital' y su propietario, Edgar Sánchez Agulló

## La cultura digital ha convertit la riquesa en un miratge permanent, un decorat que es presenta com a assolible encara que la majoria visqui en condicions que ho contradiuen. El missatge és clar: si no ets ric, és perquè no t’hi esforces prou. I, mentrestant, la nostra realitat material es deteriora. La riquesa s’ha convertit en un ideal que ens permea, però també en una forma de disciplinament: un recordatori constant de com de lluny ets d’on “hauries” de ser. Acostar-se al luxe, a l’exclusiu i a l’inabastable desperta la nostra curiositat i el nostre desig aspiracional. **La pobresa, en canvi, ha anat perdent presència i interès en les ficcions des de la popularització d’internet mainstream a partir del 2010. No és que no existeixin sèries sobre l’experiència de no arribar a final de mes, però en un context saturat de continguts, aquestes històries no han tingut la mateixa popularitat que les centrades en vides privilegiades.** Això ens obliga a preguntar-nos què diu tot plegat del nostre imaginari col·lectiu, quins problemes assenyalen aquestes ficcions i quin horitzó de futur estan dibuixant. Tot i que la riquesa mai no ha deixat de fascinar-nos, en els últims anys s’aprecia un canvi en la manera de representar-la, especialment en la seva relació amb el poder, en sèries com **_Succession_** , **_The White Lotus_** , **_Knives Out_** o **_Mountainhead_**. A **Succession** , per exemple, la riquesa permet aïllar-se, esquivar la llei i crear regles pròpies. A mesura que augmenten les traïcions familiars, també es mostren els murs que separen la vida dels multimilionaris de la classe treballadora. Però el que més ens enganxa d’aquestes ficcions recents és el **disseny de personatges** : éssers menyspreables, desconnectats de la realitat, amb els quals resulta impossible empatitzar. Ja no podem veure’ns reflectits en els problemes dels més rics. El seu estil de vida els ha educat per creure’s una espècie superior, per damunt del bé i del mal. Mentre que històricament predominaven les representacions aspiracionals de la riquesa, **avui trobem una ridiculització necessària per poder digerir els seus excessos i drames. El pathos còmic seria l’únic que permetria convertir en ficció digerible històries reals com els documents d’Epstein o les agressions sexuals de Julio Iglesias a les seves treballadores**. A més de la manca d’escrúpols, la insostenibilitat de la vida luxosa comença a formar part de l’imaginari col·lectiu: una riquesa així no es pot universalitzar, depèn de l’explotació aliena i dels límits materials del planeta. Segons dades recents d’**Intermón Oxfam** , **l’1% més ric del planeta ha generat en només deu dies les emissions que li correspondrien fins al 2026**. Els dotze multimilionaris més grans posseeixen més riquesa que la meitat de la humanitat. Les sèries sobre rics combinen crítica i escapisme: ens permeten observar el seu patiment i confirmar que la seva ambició desmesurada no els aporta felicitat, però tot i així deixen un pòsit aspiracional. Si el món es torna inhabitable d’aquí a cent anys, molts preferirien viure el final des d’un hotel de luxe a Tailàndia o des d’una nau rumb a Mart. **Curiosament, moltes d’aquestes ficcions no parlen d’aristòcrates que han heretat fortunes, sinó que reforcen el mite de la meritocràcia**: presenten la riquesa com a fruit de l’esforç personal, legitimant així grans acumulacions de capital, com la de Logan Roy, un home que suposadament s’ha fet a si mateix. Encara que els diners no garanteixin la felicitat, sí que protegeixen de la precarietat, i això és el més seductor. Per això tants discursos sobre com fer-se ric es radiquen en la idea de l’esforç i la mentalitat adequada, com a **En busca de la felicidad** o en best-sellers com **Hábitos para ser millonario**. Aquests relats transmeten la falsa creença que qualsevol persona pot fer-se rica si se sacrifica prou, i que si no ho aconsegueix és culpa seva. Aquesta admiració cap als rics com a éssers d’un estadi superior es reflecteix també en **qui treballa per a ells**. La sociòloga **Alizée Delpierre** explica a _**Servir a los ricos**_ (Península, 2025) que moltes treballadores domèstiques han passat de la precarietat a la servitud a canvi de diners i benestar material. En un sistema on ni treballant pots pagar un lloguer, entregar la teva vida a una família rica sembla una sortida raonable. Moltes de les treballadores entrevistades se senten afortunades de tenir un lloc on viure i salaris competitius,**entre 2.000 i 12.000 euros mensuals segons el càrrec**. > ## Si pensem els problemes econòmics en clau individual, les úniques sortides ràpides semblen ser guanyar la loteria, heretar, casar-se amb un ric o aconseguir una feina molt ben pagada. Aquesta és la moralitat de moltes ficcions sobre persones pobres, des d’** _El lobo de Wall Street_** fins a El juego del calamar: **prospera qui entén les regles del capitalisme i s’hi adapta millor**. En comptes de generar odi cap als rics, s’ofereix als pobres un percentatge ínfim de riquesa per evitar que es mobilitzin. La desmobilització és un dels efectes d’aquestes històries. Seguint a **Stuart Hall** ,**les ficcions no són innòcues** : construeixen significat i produeixen realitat social. Ens diuen què és normal i què no. Expandeixen una manera d’entendre el món basada en simplificacions i binarismes. Les representacions de la pobresa solen mostrar vides caòtiques, al límit, o bé romantitzen l’austeritat com una cosa suficient, com passa a **_Perfect Days_** , on s’idealitza la vida d’un netejador de lavabos públics a Tòquio mitjançant imatges belles i contemplatives. Si pensem en sèries sobre pobresa dels últims deu anys, probablement la primera que ens vingui al cap sigui **_Shameless_**(versió nord-americana). Des d’aleshores no hem vist històries sobre persones en risc d’exclusió social amb tanta presència ni popularitat. **_Atlanta_** també va començar com una sèrie sobre pobresa i racisme sistèmic, però aviat va evolucionar cap a la crítica del luxe blanc. A **_Shameless_** , la primera temporada retrata una vida de barri comunitària i solidària, però a mesura que avança la sèrie, l’estil de vida americà individualista s’imposa. Fiona, la germana gran, surt de la pobresa mitjançant l’especulació immobiliària, comprant i revenent propietats en un barri en procés de gentrificació. **Tot i que Shameless mostra els mals contemporanis de la precarietat, no aconsegueix ensenyar una sortida que no sigui individualista ni que trenqui les regles del joc.** Pateix el mal del **realisme capitalista** i és incapaç de projectar un futur diferent. Als anys **80** i **90** , **les sèries sobre classes baixes al Regne Unit criticaven les polítiques de Margaret Thatcher**. A Catalunya, el pas d’** _El cor de la ciutat_** a _**La Riera**_ mostra un canvi similar: d’una sèrie de barri a una altra centrada en la família més rica del poble. **Les ficcions actuals sobre pobresa perden el focus sistèmic en favor de relats individualistes.** Quan apareixen moviments col·lectius a les sèries, solen dissoldre’s per il·legalitat, cooptació o desgast. **Boltanski** i **Chiapello** explicaven que el capitalisme absorbeix i neutralitza les crítiques, convertint-les en discursos innocus. Això connecta amb el realisme capitalista de **Jameson** i **Fisher** , que fomenta la passivitat i l’individualisme. **Sèries com _The White Lotus_ perpetuen un relat aspiracional ocult: l’única sortida desitjable al malestar és que et toqui la loteria i puguis retirar-te a un resort.** En un moment marcat per la **precarietat laboral** i la **crisi de l’habitatge** , estem més acostumats que mai a veure ficcions sobre rics o distopies on una persona jove pot pagar un lloguer a Nova York, Londres o Barcelona sense ajuda familiar. Mentrestant, la la distància entre rics i pobres s’amplia, i cada vegada més persones entren en risc d’exclusió social. És un fenomen global, especialment a les ciutats més riques d’Occident. La investigadora**Grace Blakeley** cita un informe que mostra que **6,8 milions de persones al Regne Unit viuen en pobresa profunda.** Tot i que els índexs oficials es mantenen al voltant del **20%** , la realitat material es deteriora per l’augment del cost de l’habitatge. Blakeley argumenta que la inflació és política: l’encariment de la vida és resultat de decisions que afavoreixen els rics. Aquí entra en joc el concepte de **Vulture Capitalism** , que convé explicar amb més claredat. Segons Blakeley, **en aquesta fase del capitalisme les grans corporacions i el capital financer ja no creen riquesa, sinó que l’extreuen. No innoven ni produeixen valor social: s’enriqueixen aprofitant crisis, privatitzacions, deute públic i rescats estatals.** És un **capitalisme carronyaire** que s’alimenta del que està en ruïnes. Les crisis es converteixen en oportunitats per comprar actius públics o empreses en dificultats a preu de saldo. La privatització de serveis essencials converteix necessitats bàsiques en nínxols de negoci. El deute s’utilitza com a mecanisme d’extracció contínua. I quan les corporacions fallen, l’Estat les rescata; quan fallen les persones, se les culpa. En aquest context, la democràcia política no pot funcionar sense democràcia econòmica. > ## Les crisis es converteixen en oportunitats per comprar actius públics o empreses en dificultats a preu de saldo. La privatització de serveis essencials converteix necessitats bàsiques en nínxols de negoci. Ens han dit que la desigualtat se soluciona amb creixement econòmic o reformes laborals, però aquestes suposades solucions amaguen una veritat evident: **la pobresa de qui és a la base de l’estructura social és conseqüència directa de la riquesa de qui és al capdamunt**. No acabarem amb la pobresa sense enfrontar-nos al poder dels rics. A més, la idea de creixement infinit xoca amb els límits planetaris. Mentre continuem creient que el progrés cientificotècnic resoldrà la precarietat i la crisi climàtica, les condicions socials i econòmiques continuaran empitjorant per al 99%. **I què passa amb la classe mitjana?** Al llarg d’aquest text m’he focalitzat a pensar la pobresa, ja que moltes vegades les representacions de ‘classe mitjana’ de les sèries, sobretot si són nord-americanes, cauen a representar una classe mitjana que en realitat és rica (com a les **_Gilmore girls_** , on s’esforcen a mostrar Lorelai com una dona que va fugir de la seva família i es va fer a si mateixa i que volen presentar com una working class hero quan és cap d’un hotel i té una casa en propietat, well…). No sé si avui dia tenim tan present la idea de la classe mitjana com a principis dels 90-2000, però em van semblar molt interessants els assajos d’**Antonio Gómez Villar** i **Jean Philippe Kindler** i vaig pensar que valia la pena ampliar una mica el text en aquesta línia. I abans d’entrar en la qüestió de la classe mitjana, crec que està bé fer la diferenciació entre el que hem vist fins ara en els tradicionals **3 estrats socials** : **classe mitjana** , se sol entendre com una posició social que permet desenvolupar el projecte de vida hegemònic i majoritari d’una societat. La **classe alta** viu en unes condicions materials per sobre de la mitjana. I la **classe baixa** és aquella que no té les condicions materials suficients per viure per sobre del llindar de pobresa. Per tant, per exemple a Shameless els protagonistes aspiren a poder sortir del llindar de pobresa i ser classe mitjana (menys Frank, que és un cas a part i quan té diners se’ls gasta vivint una nit de milionari). Sobretot, a partir d’haver començat a veure alguns k-dramas, on els diners sempre apareixen tematitzats d’una manera o altra i solen mantenir la mateixa constant. Tenir diners, poder-te comprar roba de marca i portar cotxes cars s’associa amb l’èxit. Prosperar laboralment per poder-te comprar més i millors coses és un ideal que les sèries sud-coreanes reflecteixen com un objectiu. I precisament aquesta és una idea que el filòsof Antonio Gómez Villar presenta en el seu assaig **_¿Qué hacemos con la clase media?_**. A través d’autors com **Marcuse** o **Pasolini** ens explica que en el capitalisme tardà «La ‘clase obrera’, en singular, fue reemplazada por las ‘ clases populares’, definidas fundamentalmente a partir de su capacidad de consumo.» (p. 15) I és que **el desig de canvi social impulsat per la classe obrera va ser superat per un anhel aspiracional individual** : poder gaudir de més béns materials dels que havien pogut tenir els teus avis, viatjar més i més lluny, de, al capdavall, **ampliar la nostra capacitat de consum com a millora de la nostra situació particular**. Antonio Gómez ho explica a través de la sèrie ‘** _Cuéntame cómo pasó_** ‘, on la família protagonista va ascendint socialment a partir de l’ampliació de la seva capacitat de consum. Hi ha un salt cultural i històric enorme entre Cuéntame cómo pasó i els k-dramas, però em sembla que sí que podem extrapolar aquesta presència de la capacitat adquisitiva de les persones com a mesurador d’èxit. En aquest sentit, crec que només us vull recomanar una d’aquestes sèries, **_Start Up_**. I és que darrere la història d’amor que ocupa la trama principal veiem que les aspiracions i els somnis dels protagonistes són ‘fer-se rics’. Fer diners és el motiu principal que els mou a actuar, i és clar, ho aconsegueixen (això no compta com a espòiler). Em va fer gràcia perquè et fa un mostreig de com funcionen les empreses des que es creen, sistemes d’inversors, crisis, què passa quan una empresa falla i tal dins del capitalisme de plataformes. Una mena de Silicon Valley sud-coreà. ## En realitat, la millora econòmica és un factor que veiem en la majoria dels k-dramas, segurament per la necessitat de projectar escenaris on l’aspiracionisme és la roda que mou la societat a esforçar-se i treballar pels seus somnis. A fer-nos creure el mite de la meritocràcia, que en part, al final, **és una de les potes que permet que la majoria de la població toleri i vegi acceptable que hi hagi gent mega rica** ; perquè consideren que s’ho han guanyat. I com diu **Kindler** , això no només facilita l’acceptació de la riquesa extrema sinó que també genera malestar entre classe mitjana i baixa, sobretot pel que fa a la qüestió de la redistribució econòmica per mitjà de l’estat del benestar, i diu: «Si la gent creu seriosament i de tot cor que s’ha guanyat els seus ingressos i patrimoni mitjançant el treball, la idea que altres rebin una renda bàsica durant els estudis per poder formar-se sense angoixa els resulta francament absurda.» Crec que les idees es relacionen bé amb el que apunta Antonio Gómez, al final portem vivint en una societat amb el focus posat en la **individualitat** i, com a màxim, en la família: els meus. Però abans de seguir amb la classe mitjana, pensava en això de les ajudes a estudiants, i és que tant Kindler com Gómez assenyalen la precarietat que tenim normalitzada de la vida estudiantil, com menjar pasta tres dies per estalviar. I el problema és que no es queda aquí, sinó que continua a mesura que avances en l’estructura acadèmica, que manté la gent dins de la pobresa material. De fet, una amiga m’explicava que quan estava fent la tesi ho va passar molt malament pel que fa al malestar mental. Perquè escriure una tesi és solitari i dur, però sobretot, és materialment molt pobre. Moltes beques no arriben al SMI i, com diu Kindler, la majoria d’estudiants viuen en situació de pobresa que tenim socialment molt normalitzada. Tornant a la**classe mitjana** i seguint **Marx** , la classe mitjana era concebuda com un sosteniment d’una societat dividida en diferents jerarquies, estratificada, que podria reduir el conflicte entre classes. Com una mena de mediació entre classes.**I per aquest motiu l’emancipació socialista no pot utilitzar aquesta mediació social de la classe mitjana, ja que la classe mitjana és abans que res una ‘fuga de classes’**. La classe mitjana crea la il·lusió d’una societat gairebé sense classes, és una ficció que permet el funcionament de les societats capitalistes. Kindler proposa **superar les polítiques identitàries** perquè amaguen allò que realment ens travessa: la precarietat, la pobresa. El seu _statement_ més fort d’aquest brevíssim assaig és que la bona vida ha de ser conquerida per a tothom. Una cosa que a _¿Qué hacemos con la clase media?_ es desgrana com una qüestió força complexa, ateses les expectatives del que tenim en el nostre imaginari que és una bona vida. **Com es pot pensar la societat de manera cooperativa, composta per un gaudi comunitari que tingui un horitzó de prosperitat i bona vida com a horitzó compartit?** Doncs, a banda de superar la política identitària que deia Kindler, també es tracta de trobar aquells punts que ens uneixen davant de l’1% més ric que especula amb els drets bàsics com la sanitat o l’habitatge. El 2008 potser va ser la PAH; el 2026 potser és en els sindicats d’habitatge, des d’on es poden teixir sentits nous entre classes que socialment estan tensionades. Com representar aquestes realitats sense caure en el drama terrible? Per què no tenim grans ficcions comunitàries amb propostes alternatives d’organització de la societat? Parlant amb **Tati** , companyi de **Pantube** i creadori del pòdcast **Tafaneres**(on dediquen un episodi al concepte de ‘richporn’), em deia que **Ursula K. Le Guin** deia que la ficció que ens enganxa és la ficció de la fletxa, la que tendeix cap amunt i endavant. Em deia que es tracta de la narrativa de l’heroi, el que sempre va millorant. **No estem acostumades a les ficcions de la ‘bossa’, les ficcions circulars i comunitàries que aparentment no es ‘mouen’**. Les ficcions de l’heroi, les guiades per una fletxa de millora, ens ajuden a evadir-nos de la nostra realitat no ascendent tal com es pinta en l’imaginari capitalista i que veiem en molts k-dramas. Atès el poder que tenen les ficcions per construir realitat, necessitem noves històries que imaginin futurs on els rics no controlin el món o on directament no existeixin. Potser necessitem organitzar la ràbia, com proposa **Oriol Erausquin** , i agafar el volant del món. Però no n’hi ha prou amb organitzar la ràbia. La ràbia, per si sola, es crema ràpid. El que necessitem és transformar aquesta ràbia en imaginació política, en capacitat de pensar més enllà del que el capitalisme ens permet imaginar, una cosa que venim tractant intensament en tots els vídeos d’aquest canal. Perquè si alguna cosa ha aconseguit aquest sistema és convèncer-nos que no hi ha alternativa, que qualsevol intent de canviar les coses és ingenu, perillós o directament impossible. I aquesta és la seva victòria més gran. ## Les ficcions que consumim cada dia participen d’aquesta operació: ens mostren mons on la riquesa és natural, on la desigualtat és inevitable i on l’única sortida individual és guanyar, adaptar-se o sobreviure. Mentre que la possibilitat d’un futur diferent es va estrenyent. Per això necessitem noves històries. Històries que no només critiquin els rics, sinó que qüestionin la mateixa existència de la riquesa extrema. Històries que no romantitzin la precarietat ni la converteixin en estètica com passa amb **_Perfect Days_**. Que retornin l’**agència col·lectiva** , que imaginin formes de vida que no depenguin de l’explotació ni del col·lapse. Històries que no ens demanin aspirar a ser els propietaris del resort, sinó que el resort deixi de ser el centre del món. _______________ 📚Bibliografia📚 Blakeley, G., ‘Vulture Capitalism’, Bloomsbury, 2024 Blakeley, G., «Inflation is political», 2022: https://archive.is/20250722165645/https:/tribunemag.co.uk/2022/03/inflation-is-political Blakeley, G., «The UK is a rich country built on mass poverty», 2026: https://graceblakeley.substack.com/p/the-uk-is-a-rich-country-built-on Boltanski, Chiapello, ‘El nuevo espíritu del capitalismo’, Akal ediciones, 2002 Carbonell, O. ‘àliens, incels, cadàvers’, Substack, 01/2026 https://offxelia.substack.com/p/aliens-incels-cadavers Delpierre, A. ‘Servir a los ricos’, Península, 2025 Duñó, T., López, G., «Richporn», 2024: https://www.ivoox.com/rich-porn-audios-mp3_rf_124771744_1.html Erausquin, O., La rabia es nuestra, siglo veintiuno, 2025 Gómez Villar, A. ‘¿Qué hacemos con la clase media?, lengua de trapo, 2025 Kindler, J-P., A la mierda la autoestima, dadme lucha de clases, seriecero, 2025 Intermon Oxfam, «El 1% más rico del planeta ha generado en solo 10 días el total de emisiones que le correspondería para 2026» https://www.oxfamintermon.org/es/nota-de-prensa/emisiones-co2-1-por-ciento-mas-rico-10-dias-2026 ### Comparteix això: * Share on Mastodon (S'obre en una nova finestra) Mastodon * Share on Bluesky (S'obre en una nova finestra) Bluesky * Share on Telegram (S'obre en una nova finestra) Telegram * Més * * Comparteix al Facebook (S'obre en una nova finestra) Facebook * Share on X (S'obre en una nova finestra) X * ### Us agrada: M'agrada S'està carregant… ### _Relacionats_

Los movimientos aún pueden encontrar gente en las redes sociales. Sin embargo, la verdadera organización tiene que darse en otro lugar, y conseguir que la gente llegue allí es la parte que seguimos pasando por alto.

YouTube video by Mozo Yefímovich

30/07/2026 | 07:00 [_Aquesta és la síntesi de la conversa “Expropiem internet”, que es va fer en el marc de laUniversitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) d’aquest any. Si voleu recuperar la conversa sencera, podeu fer-ho en aquest vídeo de YouTube._] **Quines són les infraestructures d’internet que més condicionen la nostra vida quotidiana i on es concentra el poder tecnològic?** **Marta G. Franco:** Primer, hem de tenir clar que la frontera entre el món _online_ i _offline_ no existeix. La nostra vida està completament travessada per un munt de plataformes que portem al mòbil, a la nostra butxaca. El problema és que aquesta vida digital depèn d’un nombre molt reduït d’empreses. La concentració de poder no es dona només a les plataformes que utilitzem cada dia, sinó també a les infraestructures que les sostenen. Amazon, Microsoft i Google controlen la majoria dels serveis d’emmagatzematge al núvol del món, i això significa que plataformes com Uber o TikTok també depenen d’elles. A més, en ser empreses dels Estats Units, estan sotmesos a la seva legislació i poden veure’s obligades a facilitar informació a les autoritats, encara que els servidors estiguin localitzats físicament en altres països. **Proyecto UNA:** El llenguatge que fem servir quan parlem d’internet també amaga aquesta realitat. La paraula “núvol” fa pensar en alguna cosa intangible, però internet ocupa espai físic, consumeix enormes quantitats d’energia i necessita minerals escassos. També depèn d’infraestructures materials, com els cables submarins que recorren el món sencer i que, històricament, han reproduït les antigues rutes comercials i colonials i, per tant, són també mostres del poder. Bona part d’aquests cables, que inicialment eren públics, avui també són propietat de les mateixes grans corporacions tecnològiques. Però hi ha una altra infraestructura encara més invisible: els protocols, que permeten que internet funcioni. El protocol TCP, la World Wide Web o l’HTTP són llenguatges oberts, compartits i de titularitat comunitària. Aquest és un aspecte fonamental de la història d’internet que sovint queda eclipsat pel relat segons el qual tot va néixer dins l’exèrcit dels Estats Units. En realitat, també hi van participar universitats públiques i comunitats de recerca, no només dels Estats Units, sinó de fora, que van decidir posar aquests protocols a disposició de tothom. Si avui qualsevol persona pot utilitzar internet sense saber programar és, precisament, perquè aquests protocols es van construir com un bé comú. **Arnau Monterde:** Hem d’entendre que internet té moltes capes: els servidors, les màquines, la connexió on són els cables, les dades i, ara, la intel·ligència artificial. El poder el que fa és intentar colonitzar i apropiar-se cadascuna d’aquestes capes. Aquesta concentració de poder fa que hàgim perdut capacitat d’incidir com a societat en la governança d’internet, com tenim en altres serveis com l’educació o la salut. Quan perdem el control d’espais de conversa pública com les xarxes socials, perdem qualitat democràtica. Les xarxes poden normalitzar la violència, els discursos d’odi i generar un procés de deshumanització que, com deia Hannah Arendt, és un procés també de despolitització, que és el terreny més fèrtil perquè creixin noves formes de feixisme. Tot i això, encara hi ha espais de resistència. Els llenguatges de programació continuen sent majoritàriament oberts i hi ha nous actors internacionals, com la Xina o el Brasil, desenvolupant tecnologies pròpies amb una lògica diferent. Aquestes escletxes poden contribuir a limitar, almenys parcialment, la concentració de poder de Silicon Valley i a fer que, com a mínim, s’hagin de començar a negociar algunes coses. El director de Participació i Innovació Democràtica de l'Ajuntament de Barcelona, Arnau Monterde, en primer pla | JORDI DE TEMPLE > Arnau Monterde: “Quan perdem el control d’espais de conversa pública com les xarxes socials, perdem qualitat democràtica” **Com afecta aquesta concentració de poder digital la privacitat i la seguretat de les dades de les persones, especialment quan són col·lectius vulnerables?** **MF:** Quan fem servir infraestructures propietat d’empreses privades, les nostres dades passen a gestionar-se segons els interessos econòmics d’aquestes empreses. Per tant, la concentració en poques mans d’internet és un problema, independentment de si ens cau bé o malament el propietari de l’empresa. Per això és tan important la descentralització i la interoperabilitat d’internet. Això ens dona la llibertat perquè, si una plataforma canvia les seves funcionalitats o empitjora el seu funcionament, hauríem de poder marxar-ne amb totes les nostres dades i continuar comunicant-nos des d’una altra plataforma. Aquesta és una condició imprescindible perquè les persones recuperem autonomia i siguem menys vulnerables a les decisions unilaterals de les empreses. **Un altre tema important és quines narratives predominen avui en el món digital i com es construeixen. Quin és el relat dominant sobre la tecnologia?** **PU:** Cal qüestionar dues idees molt esteses. Primer hi ha una mistificació tecnològica, és a dir, es veu la tecnologia o la IA com a ens suprahumans o divins, per sobre de la voluntat humana. Això porta a veure la tecnologia amb una mirada tecnodeterminista, que afirma que no es pot manipular i que, un cop l’has alliberat, és com una capsa de Pandora que està fora del nostre control. L’altra narrativa estesa és la de la neutralitat tecnològica, que diu que la tecnologia no és bona ni dolenta, sinó que depèn de com la utilitzis. Com deia l’historiador Melvin Kranzberg, la tecnologia es pot utilitzar d’una manera o d’una altra, però no és neutral, perquè ha estat dissenyada per fer unes accions concretes i amb una intencionalitat determinada per una persona, i està impregnada, per tant, dels valors de la societat. En tecnologies relacionals com les xarxes socials, s’escola una narrativa dominant derivada del neoliberalisme: la de “l’home fet a si mateix”. És a dir, la responsabilització individual de l’èxit i del fracàs. És a dir, si tu no tens diners i t’estàs morint de fred a l’hivern o de calor a l’estiu, la resposta és “haver treballat” o “haver estudiat”. Tot s’explica a partir del mèrit personal i desapareixen les condicions socials que expliquen les desigualtats. **Sovint es parla dels riscos de les grans plataformes, però existeixen alternatives? Què ens ensenya una experiència comDecidim?** **AM:** La plataforma Decidim és una plataforma creada a la ciutat de Barcelona pensada per fomentar la participació ciutadana i que és de codi obert. És un cas d’èxit de tecnologia pública. I ens ha ensenyat que tot allò tecnològic és també polític. És a dir, qualsevol decisió, per molt tècnica que ens sembli, té implicacions polítiques. Quan vam construir Decidim, ho vam fer sobre la base de tres idees. Primer, ens vam preguntar quin impacte polític tindria per a la societat aquesta tecnologia. Una eina aparentment neutra pot excloure persones si no està pensada per garantir l’accés universal. Per això, qualsevol projecte tecnològic hauria de preguntar-se quin impacte social i democràtic tindrà. El segon principi és que tota tecnologia pública hauria de ser de codi obert. La ciutadania ha de poder saber com funciona, auditar-la i comprovar que no hi ha manipulacions. I el tercer és que el seu disseny també ha de ser democràtic. Les persones usuàries han de poder participar en la seva evolució. Potser projectes com Decidim no competiran amb les _Big Tech_ en dimensió, però sí que competeixen amb el seu model. El gran repte és que les administracions deixin de destinar milions d’euros a comprar serveis de les grans plataformes i comencin a invertir aquests recursos en infraestructures digitals públiques i comunes > Marta G. Franco: “Hem intentat fer un ús més ‘segur’ de plataformes comercials, però el problema és estructural: estan dissenyades perquè les nostres dades siguin monitorades” **Quan es parla de models alternatius en l’àmbit de xarxes socials, parlem d’internet descentralitzada o delFedivers. A què ens referim exactament i per què ens és útil?** **MF:** En aquest cas, és important remarcar que, com més descentralitzats estiguem, més difícil serà que ens controlin o que una única empresa pugui vigilar-nos o decidir unilateralment com ens relacionem. Durant anys hem intentat fer un ús més “segur” de plataformes comercials basades en l’economia de l’atenció i en el capitalisme de la vigilància, però el problema és estructural: estan dissenyades perquè les nostres dades siguin monitorades, i això va a pitjor a mesura que els sistemes d’intel·ligència artificial són més sofisticats. La privacitat no és només una qüestió relacionada amb governs o policies; també ens afecta davant d’estafes, robatoris d’identitat o manipulació de dades personals. Anem deixant petites peces de la nostra identitat digital repartides per internet, i avui ja existeixen sistemes capaços de reconstruir aquest trencaclosques i poden suplantar-nos o generar sintèticament, per exemple, la veu d’un familiar de manera molt creïble. Hem d’estar més atentes i entendre que la privacitat no és una cosa exclusiva de persones activistes, sinó que ens afectarà durant tota la nostra vida. **Des deProyecto UNA també treballeu en el ca**m** p de l’escriptura, de la imaginació política i de la ficció. Com imagineu una altra internet?** **PU:** Durant molts anys, les persones vinculades al món _hacker_ advertien que les xarxes socials acabarien sent eines que impulsarien el feixisme i el negoci de la publicitat. Aquesta “merdificació” s’ha confirmat. Twitter no es va fer “xungo” perquè el comprés un nazi. Twitter ja tenia un funcionament que estava dissenyat per afavorir la polarització i l’explotació de dades. Però la bona notícia és que la gent comença a estar cansada d’aquests espais massius on t’estan controlant tota l’estona, i està fugint a altres espais en els quals no estan tant sota el focus dels gegants tecnològics. Veiem un retorn als butlletins, als fòrums, als blogs o a espais molt més petits i comunitaris. O també es fan altres usos de les plataformes que no coincideixen amb el que aquestes empreses havien imaginat. Per exemple, la gent jove utilitza Instagram no per _postejar_ un munt de fotos, sinó com a xat privat, ja que fins fa poc els missatges no els podia llegir ningú. I, sobre les ficcions, és important remarcar que durant dècades s’ha parlat i s’ha escrit molt sobre distopies i futurs postapocalíptics. El _cyberpunk_ volia advertir-nos sobre els riscos del poder tecnològic, però Silicon Valley gairebé ha convertit aquesta distopia de _Mad Max_ en un manual d’instruccions. Necessitem tornar a imaginar futurs desitjables. Per això ens interessen corrents com el _solarpunk_ , que intenten pensar societats tecnològiques més complexes i no tant _happy flower_. I també m’interessa, per exemple, un director japonès d’ _anime_ que es diu Mamoru Hosoda, que parla de la creació de mons alternatius en què ens posem en comú la gent que no encaixa en un món extremament restrictiu. Les lluites LGBTI, feministes o antiracistes de la darrera dècada han passat perquè, precisament, el model de món que ens intenten imposar no és suficient per a l’experiència humana i per a tot el que podríem ser. Crec que són experiències positives entre tanta distopia i _tecnobajona_. La periodista Sara Borrella (dreta) presenta els tres ponents de la xerrada: Arnau Monterde, Marta G. Franco i un representant de Proyecto UNA (fora de la foto) | JORDI DE TEMPLE > Proyecto UNA: “Hem de fer fora Google de les escoles, hem d’evitar que les dades de l’Hospital Clínic siguin en servidors d’Amazon o de Microsoft” **Quines aliances ja s’estan fent i quines caldria construir per poder canalitzar tots aquests canvis de què hem parlat i recuperar una internet per a totes?** **AM:** De vegades sembla que parlem d’una utopia, però la realitat és que la internet lliure ja va existir. La primera internet responia a la idea de connectar-se globalment sense intermediaris, una idea molt bonica i molt llibertària. Hi va haver una època en què predominaven les comunitats, el coneixement compartit, els _hacklabs_ , que eren espais on es feia tecnologia des dels moviments socials, o els espais de comunicació autogestionats. Aquella internet es va anar privatitzant progressivament fins al punt que avui fins i tot l’accés a la xarxa és dins del mercat. Si volem una internet democràtica, hem de començar per expropiar algunes capes d’internet. Hem de recuperar el control sobre les infraestructures que la fan possible. Això també inclou la intel·ligència artificial, construïda a partir d’un coneixement col·lectiu que després ha estat privatitzat. Les alternatives ja existeixen. El que falta és voluntat política per situar al centre uns principis que no siguin els del mercat, sinó els de la democràcia i els de construir una internet de tots i totes on el coneixement serveixi per fer la nostra vida millor. **MF:** Et compro això de tornar a la internet del passat, però que no sigui una altra vegada habitada majoritàriament per homes rics dels Estats Units i d’Europa, sinó que intentem que sigui més diversa. Per la resta, només podrem enfrontar els gegants tecnològics amb grans aliances d’actors molt diversos. Cal un treball conjunt entre el sector públic, empreses socialment responsables i espais de la societat civil i autogestionats. El Fedivers és un bon exemple d’aquesta lògica. Cada comunitat pot gestionar el seu propi servidor amb les seves normes, però es pot mantenir connectada amb la resta. Això permet la cooperació entre agents diversos però mantenint l’autonomia. També hem de tenir clar i assumir que aquestes infraestructures digitals i democràtiques que estem construint no funcionaran igual que funcionaven les grans tecnològiques. No estan pensades per captar la nostra atenció constantment ni per convertir-nos en un producte. Per exemple, Mastodon pot semblar una xarxa més avorrida, però el que passa és que, precisament, està dissenyada perquè no sigui un espai tòxic i addictiu com són les xarxes socials comercials. Però hem de veure que ens estan fent recuperar el nostre temps i que és una experiència millor. Hem de ser capaces de canviar el xip. ## També et pot interessar # ‘La sopa d’all’: “Podem democratitzar la tecnologia?” Laia Soldevila # La IA entra al cooperativisme: contradiccions i preguntes obertes dins l’economia social i solidària Helena Martín **PU:** Òbviament, si volem un món diferent, això requereix un esforç. Jo no soc la persona que més dona suport a l’Estat nació com a eina reguladora, però som en un moment en el qual hem d’exigir responsabilitats polítiques a les institucions que no n’han tingut fins ara. Que Europa hagi començat a fer lleis que han fet emprenyar les _Big Tech_ és senyal que alguna petita passa s’està fent. Hem de deixar de col·laborar amb Palantir, hem de fer fora Google de les escoles, hem d’evitar que les dades de l’Hospital Clínic siguin en servidors d’Amazon o de Microsoft. Fins i tot, les institucions no estan invertint en programadors al territori, en sobirania tecnològica. També hem de vigilar que aquesta sobirania tecnològica no es posi exclusivament a l’interès dels estats nació, sobretot en el context de guerra que estem vivint ara, i s’acabi invertint en algoritmes de perfilació racial o en favor de la indústria militar. A més, cal pensar tot aquest ecosistema digital des del punt de vista laboral. Tenim molt a fer en aquest àmbit. Es diu molt que “si no paguem pel producte, el producte som nosaltres”, però també les nostres dades són la matèria primera. Per tant, hem de pensar-nos també com a treballadores. Com a persones que estem treballant per fer més riques aquestes empreses. I, per tant, falta solidaritat obrera internacionalista en aquest àmbit. Per exemple, existeix la campanya “No Tech For Apartheid”, en què alguns treballadors s’estan negant a treballar amb empreses que tenen tecnologia que col·labora amb Israel. O, a Kenya, fa poc es va constituir un sindicat internacional de treballadors que es dediquen a la moderació i l’etiquetatge de continguts sensibles de les xarxes socials, per denunciar-ne les condicions a les quals s’exposen. Això són moviments obrers i sindicals amb els quals hem de començar a connectar.

Les persones i organitzacions sotasignades volem expressar el **nostre suport a la _Directa_** i la nostra profunda preocupació davant el **procediment sancionador impulsat per l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), arran de les seves investigacions sobre els policies infiltrats** en l’independentisme i els moviments socials. El procediment té origen en una denúncia de quatre dels agents infiltrats destapats pel mitjà. Les investigacions de la _Directa_ constitueixen un **exercici legítim del dret a comunicar** i rebre informació veraç, reconegut per l’article 20 de la Constitució espanyola. També responen a la **funció democràtica** essencial dels mitjans de comunicació com a vigilants dels poders públics, especialment quan investiguen actuacions policials secretes que afecten drets fonamentals. La **rellevància pública de les informacions publicades és indiscutible**. Les infiltracions descobertes van provocar la creació d’una comissió d’investigació al Parlament de Catalunya i van donar lloc a nombroses iniciatives i preguntes parlamentàries de l’oposició al Congrés dels Diputats. Els casos també han estat recollits per mitjans de comunicació catalans, espanyols i internacionals, com _The Guardian_ o _La Repubblica_ , entre d’altres. Tot i aquest evident interès públic, **l’AEPD considera incompatibles amb la normativa de protecció de dades determinades informacions i imatges publicades** per la _Directa_. Ho conclou malgrat que el mitjà va adoptar diferents mesures per a protegir la identitat real dels agents. Aquesta decisió genera un **greu efecte intimidatori i de mordassa sobre el periodisme d’investigació**. L’amenaça d’una sanció econòmica i de la retirada de continguts pot dissuadir els mitjans de publicar informacions rellevants sobre l’actuació dels poders públics. Té, per tant, un efecte equiparable al que es coneix com a SLAPPS, dirigides a silenciar. No està en joc només la llibertat de la _Directa_. Aquest procediment pot establir un **precedent molt perillós per a tots els mitjans de comunicació** i professionals que investiguen abusos policials o altres qüestions incòmodes per a les institucions. L’actuació de l’AEPD contrasta amb la resposta de les institucions públiques davant casos similars al Regne Unit. Després de descobrir-se que agents infiltrats havien mantingut relacions íntimes sota identitats falses amb activistes, i gràcies a la pressió popular i mediàtica sostinguda per part de moviments socials, organitzacions socials i mitjans de comunicació, **tant** **els cossos policials com el Govern britànic van assumir les seves responsabilitats** : van demanar disculpes a les víctimes i les van indemnitzar. A més, les identitats i les fotografies dels agents infiltrats es van publicar als mitjans de comunicació amb plena llibertat i encara es poden consultar avui dia, sense que això hagi comportat la imposició de sancions als mitjans que van informar sobre els fets. A més, les identitats i les fotografies dels agents infiltrats es van publicar als mitjans de comunicació amb plena llibertat i encara es poden consultar avui dia, sense que això hagi comportat la imposició de sancions als mitjans que van informar sobre els fets. **A l’Estat espanyol, en canvi, els casos d’infiltració policial continuen sense una investigació efectiva ni una depuració de responsabilitats** , mentre el mitjà que les va descobrir s’enfronta a una sanció. Per tot això, **demanem** : ** –L’arxivament immediat del procediment sancionador contra la _Directa_.** **–Que l’Estat espanyol introdueixi els canvis legislatius necessaris per complir de manera efectiva l’article 85 del Reglament (UE) 2016/679, perquè la normativa de protecció de dades no es pugui utilitzar per emmordassar i censurar els mitjans de comunicació.** **Defensar la _Directa_ és defensar el dret de la societat a conèixer l’actuació dels poders públics. No podem permetre que se sancioni qui investiga mentre es protegeix qui s’infiltra.** **Mitjans de comunicació i organitzacions pel dret a la informació ja s’han adherit al comunicat.** Consulta qui ho ha fet a sota d’aquesta entrada i adhereix-t’hi tu també. ### **–Adhesions d’organitzacions o col·lectius** ### **–Adhesions a títol individual** La _Directa_ inicia una **campanya de suport econòmic** per poder encarar un atac que afecta la viabilitat del mitjà. Pots donar suport fent una **donació** a través d’**aquest enllaç.** I si vols que el mitjà pugui continuar investigant, fiscalitzant els poders i denunciant els abusos, **subscriu-te ara a la _Directa_**. Donar suport de forma permanent és la millor manera de contribuir a fer possible el periodisme d’investigació. Pots fer-ho **aquí**. * * * ## Adhesions Redacció Directa **Organitzacions periodístiques: ** * CoopMèdia – Xarxa de Mitjans Cooperatius Catalans * Grup de Periodistes Ramon Barnils * Sindicat de la Imatge UPIFC * Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) * State Watch * Undercover Research Group **Mitjans de comunicació:** * Crític * El Salto * Jornal.cat * La Marea – MasPublico SCCL * La Sembra * Setembre **Altres organitzacions o col·lectius:** * Acció contra l’espionatge * Alerta Solidària * Arran * Assemblea Nacional Catalana (ANC) * Ateneu la Baula * Campaign Opposing Police Surveillance * Casal Popular 3 Voltes Rebel * Casal Popular Lina Òdena * CGT * Coalició Prou Complicitat amb Israel * Comunitat Palestina de Catalunya * Comuns * COS * CUP * Endavant * ERC * Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) * La Fede * La Intersindical * Novact * Òmnium Cultural * Police Spies Out of Lices (PSOOL) * Red Jurídica * Resistim al Gòtic * Roses Negres, organitzades davant la infiltració * Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) **Individuals:** * Abigail Armengol Paredes * Aina Castelltort Marcé * Albert Mercadé Massó * Cristina Mas Andreu * David Fernàndez * Dr Donál O’Driscoll * Elisenda Paluzie * Georgina Subiela Ferre * Gràcia Camps * Kate Wilson * Helena Martín Cuevas * Irene Rivas Puig * João França * Jose Antonio Artal Gracia * Josep Comajoan Colomé * Laia Mas Climent * Magda Bandera * Marçal Rossell i Roig * Mònica Terribas Sala * Oriol Andrés Gallart * Pilar Magdalena Malo * Sara Montaner * Sònia Calvó Carrió * Txell Feixas Torras * Zoraida Rosello Espuny