minishinternet.com
## La cultura digital ha convertit la riquesa en un miratge permanent, un decorat que es presenta com a assolible encara que la majoria visqui en condicions que ho contradiuen. El missatge és clar: si no ets ric, és perquè no t’hi esforces prou. I, mentrestant, la nostra realitat material es deteriora. La riquesa s’ha convertit en un ideal que ens permea, però també en una forma de disciplinament: un recordatori constant de com de lluny ets d’on “hauries” de ser.
Acostar-se al luxe, a l’exclusiu i a l’inabastable desperta la nostra curiositat i el nostre desig aspiracional. **La pobresa, en canvi, ha anat perdent presència i interès en les ficcions des de la popularització d’internet mainstream a partir del 2010. No és que no existeixin sèries sobre l’experiència de no arribar a final de mes, però en un context saturat de continguts, aquestes històries no han tingut la mateixa popularitat que les centrades en vides privilegiades.** Això ens obliga a preguntar-nos què diu tot plegat del nostre imaginari col·lectiu, quins problemes assenyalen aquestes ficcions i quin horitzó de futur estan dibuixant.
Tot i que la riquesa mai no ha deixat de fascinar-nos, en els últims anys s’aprecia un canvi en la manera de representar-la, especialment en la seva relació amb el poder, en sèries com **_Succession_** , **_The White Lotus_** , **_Knives Out_** o **_Mountainhead_**. A **Succession** , per exemple, la riquesa permet aïllar-se, esquivar la llei i crear regles pròpies. A mesura que augmenten les traïcions familiars, també es mostren els murs que separen la vida dels multimilionaris de la classe treballadora.
Però el que més ens enganxa d’aquestes ficcions recents és el **disseny de personatges** : éssers menyspreables, desconnectats de la realitat, amb els quals resulta impossible empatitzar. Ja no podem veure’ns reflectits en els problemes dels més rics. El seu estil de vida els ha educat per creure’s una espècie superior, per damunt del bé i del mal. Mentre que històricament predominaven les representacions aspiracionals de la riquesa, **avui trobem una ridiculització necessària per poder digerir els seus excessos i drames. El pathos còmic seria l’únic que permetria convertir en ficció digerible històries reals com els documents d’Epstein o les agressions sexuals de Julio Iglesias a les seves treballadores**.
A més de la manca d’escrúpols, la insostenibilitat de la vida luxosa comença a formar part de l’imaginari col·lectiu: una riquesa així no es pot universalitzar, depèn de l’explotació aliena i dels límits materials del planeta. Segons dades recents d’**Intermón Oxfam** , **l’1% més ric del planeta ha generat en només deu dies les emissions que li correspondrien fins al 2026**. Els dotze multimilionaris més grans posseeixen més riquesa que la meitat de la humanitat. Les sèries sobre rics combinen crítica i escapisme: ens permeten observar el seu patiment i confirmar que la seva ambició desmesurada no els aporta felicitat, però tot i així deixen un pòsit aspiracional. Si el món es torna inhabitable d’aquí a cent anys, molts preferirien viure el final des d’un hotel de luxe a Tailàndia o des d’una nau rumb a Mart.
**Curiosament, moltes d’aquestes ficcions no parlen d’aristòcrates que han heretat fortunes, sinó que reforcen el mite de la meritocràcia**: presenten la riquesa com a fruit de l’esforç personal, legitimant així grans acumulacions de capital, com la de Logan Roy, un home que suposadament s’ha fet a si mateix. Encara que els diners no garanteixin la felicitat, sí que protegeixen de la precarietat, i això és el més seductor. Per això tants discursos sobre com fer-se ric es radiquen en la idea de l’esforç i la mentalitat adequada, com a **En busca de la felicidad** o en best-sellers com **Hábitos para ser millonario**. Aquests relats transmeten la falsa creença que qualsevol persona pot fer-se rica si se sacrifica prou, i que si no ho aconsegueix és culpa seva.
Aquesta admiració cap als rics com a éssers d’un estadi superior es reflecteix també en **qui treballa per a ells**. La sociòloga **Alizée Delpierre** explica a _**Servir a los ricos**_ (Península, 2025) que moltes treballadores domèstiques han passat de la precarietat a la servitud a canvi de diners i benestar material. En un sistema on ni treballant pots pagar un lloguer, entregar la teva vida a una família rica sembla una sortida raonable. Moltes de les treballadores entrevistades se senten afortunades de tenir un lloc on viure i salaris competitius,**entre 2.000 i 12.000 euros mensuals segons el càrrec**.
> ## Si pensem els problemes econòmics en clau individual, les úniques sortides ràpides semblen ser guanyar la loteria, heretar, casar-se amb un ric o aconseguir una feina molt ben pagada.
Aquesta és la moralitat de moltes ficcions sobre persones pobres, des d’** _El lobo de Wall Street_** fins a El juego del calamar: **prospera qui entén les regles del capitalisme i s’hi adapta millor**. En comptes de generar odi cap als rics, s’ofereix als pobres un percentatge ínfim de riquesa per evitar que es mobilitzin. La desmobilització és un dels efectes d’aquestes històries.
Seguint a **Stuart Hall** ,**les ficcions no són innòcues** : construeixen significat i produeixen realitat social. Ens diuen què és normal i què no. Expandeixen una manera d’entendre el món basada en simplificacions i binarismes. Les representacions de la pobresa solen mostrar vides caòtiques, al límit, o bé romantitzen l’austeritat com una cosa suficient, com passa a **_Perfect Days_** , on s’idealitza la vida d’un netejador de lavabos públics a Tòquio mitjançant imatges belles i contemplatives.
Si pensem en sèries sobre pobresa dels últims deu anys, probablement la primera que ens vingui al cap sigui **_Shameless_**(versió nord-americana). Des d’aleshores no hem vist històries sobre persones en risc d’exclusió social amb tanta presència ni popularitat. **_Atlanta_** també va començar com una sèrie sobre pobresa i racisme sistèmic, però aviat va evolucionar cap a la crítica del luxe blanc. A **_Shameless_** , la primera temporada retrata una vida de barri comunitària i solidària, però a mesura que avança la sèrie, l’estil de vida americà individualista s’imposa. Fiona, la germana gran, surt de la pobresa mitjançant l’especulació immobiliària, comprant i revenent propietats en un barri en procés de gentrificació.
**Tot i que Shameless mostra els mals contemporanis de la precarietat, no aconsegueix ensenyar una sortida que no sigui individualista ni que trenqui les regles del joc.** Pateix el mal del **realisme capitalista** i és incapaç de projectar un futur diferent. Als anys **80** i **90** , **les sèries sobre classes baixes al Regne Unit criticaven les polítiques de Margaret Thatcher**. A Catalunya, el pas d’** _El cor de la ciutat_** a _**La Riera**_ mostra un canvi similar: d’una sèrie de barri a una altra centrada en la família més rica del poble. **Les ficcions actuals sobre pobresa perden el focus sistèmic en favor de relats individualistes.**
Quan apareixen moviments col·lectius a les sèries, solen dissoldre’s per il·legalitat, cooptació o desgast. **Boltanski** i **Chiapello** explicaven que el capitalisme absorbeix i neutralitza les crítiques, convertint-les en discursos innocus. Això connecta amb el realisme capitalista de **Jameson** i **Fisher** , que fomenta la passivitat i l’individualisme. **Sèries com _The White Lotus_ perpetuen un relat aspiracional ocult: l’única sortida desitjable al malestar és que et toqui la loteria i puguis retirar-te a un resort.**
En un moment marcat per la **precarietat laboral** i la **crisi de l’habitatge** , estem més acostumats que mai a veure ficcions sobre rics o distopies on una persona jove pot pagar un lloguer a Nova York, Londres o Barcelona sense ajuda familiar. Mentrestant, la la distància entre rics i pobres s’amplia, i cada vegada més persones entren en risc d’exclusió social. És un fenomen global, especialment a les ciutats més riques d’Occident.
La investigadora**Grace Blakeley** cita un informe que mostra que **6,8 milions de persones al Regne Unit viuen en pobresa profunda.** Tot i que els índexs oficials es mantenen al voltant del **20%** , la realitat material es deteriora per l’augment del cost de l’habitatge. Blakeley argumenta que la inflació és política: l’encariment de la vida és resultat de decisions que afavoreixen els rics.
Aquí entra en joc el concepte de **Vulture Capitalism** , que convé explicar amb més claredat. Segons Blakeley, **en aquesta fase del capitalisme les grans corporacions i el capital financer ja no creen riquesa, sinó que l’extreuen. No innoven ni produeixen valor social: s’enriqueixen aprofitant crisis, privatitzacions, deute públic i rescats estatals.** És un **capitalisme carronyaire** que s’alimenta del que està en ruïnes. Les crisis es converteixen en oportunitats per comprar actius públics o empreses en dificultats a preu de saldo. La privatització de serveis essencials converteix necessitats bàsiques en nínxols de negoci. El deute s’utilitza com a mecanisme d’extracció contínua. I quan les corporacions fallen, l’Estat les rescata; quan fallen les persones, se les culpa. En aquest context, la democràcia política no pot funcionar sense democràcia econòmica.
> ## Les crisis es converteixen en oportunitats per comprar actius públics o empreses en dificultats a preu de saldo. La privatització de serveis essencials converteix necessitats bàsiques en nínxols de negoci.
Ens han dit que la desigualtat se soluciona amb creixement econòmic o reformes laborals, però aquestes suposades solucions amaguen una veritat evident: **la pobresa de qui és a la base de l’estructura social és conseqüència directa de la riquesa de qui és al capdamunt**. No acabarem amb la pobresa sense enfrontar-nos al poder dels rics. A més, la idea de creixement infinit xoca amb els límits planetaris. Mentre continuem creient que el progrés cientificotècnic resoldrà la precarietat i la crisi climàtica, les condicions socials i econòmiques continuaran empitjorant per al 99%.
**I què passa amb la classe mitjana?**
Al llarg d’aquest text m’he focalitzat a pensar la pobresa, ja que moltes vegades les representacions de ‘classe mitjana’ de les sèries, sobretot si són nord-americanes, cauen a representar una classe mitjana que en realitat és rica (com a les **_Gilmore girls_** , on s’esforcen a mostrar Lorelai com una dona que va fugir de la seva família i es va fer a si mateixa i que volen presentar com una working class hero quan és cap d’un hotel i té una casa en propietat, well…). No sé si avui dia tenim tan present la idea de la classe mitjana com a principis dels 90-2000, però em van semblar molt interessants els assajos d’**Antonio Gómez Villar** i **Jean Philippe Kindler** i vaig pensar que valia la pena ampliar una mica el text en aquesta línia.
I abans d’entrar en la qüestió de la classe mitjana, crec que està bé fer la diferenciació entre el que hem vist fins ara en els tradicionals **3 estrats socials** : **classe mitjana** , se sol entendre com una posició social que permet desenvolupar el projecte de vida hegemònic i majoritari d’una societat. La **classe alta** viu en unes condicions materials per sobre de la mitjana. I la **classe baixa** és aquella que no té les condicions materials suficients per viure per sobre del llindar de pobresa. Per tant, per exemple a Shameless els protagonistes aspiren a poder sortir del llindar de pobresa i ser classe mitjana (menys Frank, que és un cas a part i quan té diners se’ls gasta vivint una nit de milionari).
Sobretot, a partir d’haver començat a veure alguns k-dramas, on els diners sempre apareixen tematitzats d’una manera o altra i solen mantenir la mateixa constant. Tenir diners, poder-te comprar roba de marca i portar cotxes cars s’associa amb l’èxit. Prosperar laboralment per poder-te comprar més i millors coses és un ideal que les sèries sud-coreanes reflecteixen com un objectiu. I precisament aquesta és una idea que el filòsof Antonio Gómez Villar presenta en el seu assaig **_¿Qué hacemos con la clase media?_**. A través d’autors com **Marcuse** o **Pasolini** ens explica que en el capitalisme tardà «La ‘clase obrera’, en singular, fue reemplazada por las ‘ clases populares’, definidas fundamentalmente a partir de su capacidad de consumo.» (p. 15)
I és que **el desig de canvi social impulsat per la classe obrera va ser superat per un anhel aspiracional individual** : poder gaudir de més béns materials dels que havien pogut tenir els teus avis, viatjar més i més lluny, de, al capdavall, **ampliar la nostra capacitat de consum com a millora de la nostra situació particular**. Antonio Gómez ho explica a través de la sèrie ‘** _Cuéntame cómo pasó_** ‘, on la família protagonista va ascendint socialment a partir de l’ampliació de la seva capacitat de consum. Hi ha un salt cultural i històric enorme entre Cuéntame cómo pasó i els k-dramas, però em sembla que sí que podem extrapolar aquesta presència de la capacitat adquisitiva de les persones com a mesurador d’èxit.
En aquest sentit, crec que només us vull recomanar una d’aquestes sèries, **_Start Up_**. I és que darrere la història d’amor que ocupa la trama principal veiem que les aspiracions i els somnis dels protagonistes són ‘fer-se rics’. Fer diners és el motiu principal que els mou a actuar, i és clar, ho aconsegueixen (això no compta com a espòiler). Em va fer gràcia perquè et fa un mostreig de com funcionen les empreses des que es creen, sistemes d’inversors, crisis, què passa quan una empresa falla i tal dins del capitalisme de plataformes. Una mena de Silicon Valley sud-coreà.
## En realitat, la millora econòmica és un factor que veiem en la majoria dels k-dramas, segurament per la necessitat de projectar escenaris on l’aspiracionisme és la roda que mou la societat a esforçar-se i treballar pels seus somnis.
A fer-nos creure el mite de la meritocràcia, que en part, al final, **és una de les potes que permet que la majoria de la població toleri i vegi acceptable que hi hagi gent mega rica** ; perquè consideren que s’ho han guanyat. I com diu **Kindler** , això no només facilita l’acceptació de la riquesa extrema sinó que també genera malestar entre classe mitjana i baixa, sobretot pel que fa a la qüestió de la redistribució econòmica per mitjà de l’estat del benestar, i diu: «Si la gent creu seriosament i de tot cor que s’ha guanyat els seus ingressos i patrimoni mitjançant el treball, la idea que altres rebin una renda bàsica durant els estudis per poder formar-se sense angoixa els resulta francament absurda.» Crec que les idees es relacionen bé amb el que apunta Antonio Gómez, al final portem vivint en una societat amb el focus posat en la **individualitat** i, com a màxim, en la família: els meus. Però abans de seguir amb la classe mitjana, pensava en això de les ajudes a estudiants, i és que tant Kindler com Gómez assenyalen la precarietat que tenim normalitzada de la vida estudiantil, com menjar pasta tres dies per estalviar. I el problema és que no es queda aquí, sinó que continua a mesura que avances en l’estructura acadèmica, que manté la gent dins de la pobresa material. De fet, una amiga m’explicava que quan estava fent la tesi ho va passar molt malament pel que fa al malestar mental. Perquè escriure una tesi és solitari i dur, però sobretot, és materialment molt pobre. Moltes beques no arriben al SMI i, com diu Kindler, la majoria d’estudiants viuen en situació de pobresa que tenim socialment molt normalitzada.
Tornant a la**classe mitjana** i seguint **Marx** , la classe mitjana era concebuda com un sosteniment d’una societat dividida en diferents jerarquies, estratificada, que podria reduir el conflicte entre classes. Com una mena de mediació entre classes.**I per aquest motiu l’emancipació socialista no pot utilitzar aquesta mediació social de la classe mitjana, ja que la classe mitjana és abans que res una ‘fuga de classes’**. La classe mitjana crea la il·lusió d’una societat gairebé sense classes, és una ficció que permet el funcionament de les societats capitalistes.
Kindler proposa **superar les polítiques identitàries** perquè amaguen allò que realment ens travessa: la precarietat, la pobresa. El seu _statement_ més fort d’aquest brevíssim assaig és que la bona vida ha de ser conquerida per a tothom. Una cosa que a _¿Qué hacemos con la clase media?_ es desgrana com una qüestió força complexa, ateses les expectatives del que tenim en el nostre imaginari que és una bona vida. **Com es pot pensar la societat de manera cooperativa, composta per un gaudi comunitari que tingui un horitzó de prosperitat i bona vida com a horitzó compartit?** Doncs, a banda de superar la política identitària que deia Kindler, també es tracta de trobar aquells punts que ens uneixen davant de l’1% més ric que especula amb els drets bàsics com la sanitat o l’habitatge. El 2008 potser va ser la PAH; el 2026 potser és en els sindicats d’habitatge, des d’on es poden teixir sentits nous entre classes que socialment estan tensionades.
Com representar aquestes realitats sense caure en el drama terrible? Per què no tenim grans ficcions comunitàries amb propostes alternatives d’organització de la societat? Parlant amb **Tati** , companyi de **Pantube** i creadori del pòdcast **Tafaneres**(on dediquen un episodi al concepte de ‘richporn’), em deia que **Ursula K. Le Guin** deia que la ficció que ens enganxa és la ficció de la fletxa, la que tendeix cap amunt i endavant. Em deia que es tracta de la narrativa de l’heroi, el que sempre va millorant. **No estem acostumades a les ficcions de la ‘bossa’, les ficcions circulars i comunitàries que aparentment no es ‘mouen’**. Les ficcions de l’heroi, les guiades per una fletxa de millora, ens ajuden a evadir-nos de la nostra realitat no ascendent tal com es pinta en l’imaginari capitalista i que veiem en molts k-dramas.
Atès el poder que tenen les ficcions per construir realitat, necessitem noves històries que imaginin futurs on els rics no controlin el món o on directament no existeixin. Potser necessitem organitzar la ràbia, com proposa **Oriol Erausquin** , i agafar el volant del món.
Però no n’hi ha prou amb organitzar la ràbia. La ràbia, per si sola, es crema ràpid. El que necessitem és transformar aquesta ràbia en imaginació política, en capacitat de pensar més enllà del que el capitalisme ens permet imaginar, una cosa que venim tractant intensament en tots els vídeos d’aquest canal. Perquè si alguna cosa ha aconseguit aquest sistema és convèncer-nos que no hi ha alternativa, que qualsevol intent de canviar les coses és ingenu, perillós o directament impossible. I aquesta és la seva victòria més gran.
## Les ficcions que consumim cada dia participen d’aquesta operació: ens mostren mons on la riquesa és natural, on la desigualtat és inevitable i on l’única sortida individual és guanyar, adaptar-se o sobreviure. Mentre que la possibilitat d’un futur diferent es va estrenyent.
Per això necessitem noves històries. Històries que no només critiquin els rics, sinó que qüestionin la mateixa existència de la riquesa extrema. Històries que no romantitzin la precarietat ni la converteixin en estètica com passa amb **_Perfect Days_**. Que retornin l’**agència col·lectiva** , que imaginin formes de vida que no depenguin de l’explotació ni del col·lapse. Històries que no ens demanin aspirar a ser els propietaris del resort, sinó que el resort deixi de ser el centre del món.
_______________
📚Bibliografia📚
Blakeley, G., ‘Vulture Capitalism’, Bloomsbury, 2024
Blakeley, G., «Inflation is political», 2022: https://archive.is/20250722165645/https:/tribunemag.co.uk/2022/03/inflation-is-political
Blakeley, G., «The UK is a rich country built on mass poverty», 2026: https://graceblakeley.substack.com/p/the-uk-is-a-rich-country-built-on
Boltanski, Chiapello, ‘El nuevo espíritu del capitalismo’, Akal ediciones, 2002
Carbonell, O. ‘àliens, incels, cadàvers’, Substack, 01/2026 https://offxelia.substack.com/p/aliens-incels-cadavers
Delpierre, A. ‘Servir a los ricos’, Península, 2025
Duñó, T., López, G., «Richporn», 2024: https://www.ivoox.com/rich-porn-audios-mp3_rf_124771744_1.html
Erausquin, O., La rabia es nuestra, siglo veintiuno, 2025
Gómez Villar, A. ‘¿Qué hacemos con la clase media?, lengua de trapo, 2025
Kindler, J-P., A la mierda la autoestima, dadme lucha de clases, seriecero, 2025
Intermon Oxfam, «El 1% más rico del planeta ha generado en solo 10 días el total de emisiones que le correspondería para 2026» https://www.oxfamintermon.org/es/nota-de-prensa/emisiones-co2-1-por-ciento-mas-rico-10-dias-2026
### Comparteix això:
* Share on Mastodon (S'obre en una nova finestra) Mastodon
* Share on Bluesky (S'obre en una nova finestra) Bluesky
* Share on Telegram (S'obre en una nova finestra) Telegram
* Més
*
* Comparteix al Facebook (S'obre en una nova finestra) Facebook
* Share on X (S'obre en una nova finestra) X
*
### Us agrada:
M'agrada S'està carregant…
### _Relacionats_
