Germaine Dulac (1882-1942) és autora d'una extensa filmografia; pionera en la representació del desig femení i en l'exploració de les potencialitats estètiques i formals de la imatge cinematogràfica, també va ser una feminista militant en altres àmbits, com el polític, el periodístic o l'educatiu. Celebrem la publicació, per primera vegada en castellà, dels seus pensaments sobre la imatge en moviment, a ¿Qué es el cine?, un llibre coeditat per Wunderkammer i el Museu Tàpies, coincidint amb l'exposició que aquest li dedica i amb la retrospectiva sobre la creadora francesa programada a la Filmoteca de Catalunya.

En pleno giro hacia la visualidad háptica y el cine de los afectos, Cloe Masotta aporta un ensayo clave, publicado por laFuga y ediciones/metales pesados, para aproximarnos a un corpus de películas que proponen otras formas de plasmar la representación del cuerpo en la pantalla y los modos en que nos relacionamos con ellas.

APUNTA'T A LA NEWSLETTER PER REBRE PERIÒDICAMENT TOTA L’ACTUALITAT SOBRE EL CINEMA FET PER DONES, AMB LES ESTRENES, CRÍTIQUES DE FILMS I SÈRIES, ENTREVISTES, FILMORETRATS I MOLT MÉS.

Un drama conmovedor sobre la maternidad y la libertad. Basada en la novela de Constance Debré, cuenta la historia de una mujer que al salir del armario, pierde la custodia de su hijo.

En la seva segona pel·lícula, Charline Bourgeois-Tacquet narra en onze capítols la vida d'una dona de cinquanta cinc anys que redescobreix l'amor.

La directora y la protagonista de "Shiva Baby" vuelven a la carga con otra comedia irreverente y original sobre dos perdedoras y su disparatado plan para ser populares.

El proper 17 de gener Liv Ullmann rebrà el Premi a la Trajectòria 2026 de l'Acadèmia del Cinema Europeu, a la 38a cerimònia, que se celebrarà a Berlín. El reconeixement de l'EFA arriba després que l'Acadèmia de Hollywood li atorgués un Oscar honorífic el 2022 i que el Festival de Sant Sebastià la distingís amb el Premi Donostia el 2007. Als 87 anys, Liv Ullmann pot estar orgullosa de ser una de les personalitats més importants del món, una dona que transcendeix el cinema i és un referent internacional.

Lena Dunham, la creadora de “Girls”, publica un nou llibre de memòries que repassa, retrospectivament i de forma crua, el cost personal que li va suposar la creació de les sis temporades de la sèrie quan era molt jove.

Amanda Kernell, una de les poques directores presents a la Secció Oficial del Festival de Sant Sebastià, va guanyar la Conxa de Plata a la Millor Direcció per “Garrat du váimmu/Brace Your Heart”, una mirada a un món oblidat dels sami i la seva vida entorn dels ramats de rens. Un sol premi pot semblar molt poc, però aquest resultat es compensa amb l’aclaparadora presència femenina entre les guanyadores de la resta de seccions. Gràcies a això, podem afirmar sense cap mena de dubte que les directores segueixen sense decebre'ns!

La ópera prima de Marta Duran aborda, desde el diálogo y la empatía, un tema que hoy en día sigue siendo tabú en nuestra sociedad: el aborto durante la adolescencia.

La supernova cómica Rose Byrne (“Platónico”, “La boda de mi mejor amiga”) deslumbra, y sorprende, en el segundo largometraje de Mary Bronstein, una visión salvaje y negrísima de la maternidad con la que la actriz acaba de ganar un Globo de Oro después de llevarse el Oso de Plata a la mejor interpretación femenina en Berlín. Además de un título insuperable, “Si pudiera, te daría una patada” lleva en su ADN el ritmo frenético y delirante del cine de los hermanos Safdie, uno de los cuales, Josh Safdie, produce la película.

Crítiques i anàlisi de pel·lícules i sèries estrenades a sales i plataformes: una mirada crítica a les estrenes més recents.

Producida por A24 ("Euphoria"), esta es una de las series estrella de la BBC, comparada con éxitos como "Girls" o "Fleabag", premiada en los BAFTA.

Descrita com el primer gran ‘thriller’ de la «era post-Epstein», la nova sèrie d’Elizabeth Meriwether proposa un nou gir al relat policíac amb una mirada de gènere tan complexa com necessària, liderada per les interpretacions extraordinàries d’Emmy Rossum i Lola Petticrew.

Enguany, el Festival de Sant Sebastià ha decidit atorgar un Premi Donostia a l’actriu britànica Naomi Watts. El seu nom estarà sempre lligat al de David Lynch; és difícil imaginar “Mulholland Drive” sense la innocent Betty que ella interpretava. Però aquesta rossa dolça i serena té les idees molt clares i ha sabut créixer en el món del cinema fins a convertir-se en una actriu més que mereixedora d’aquest prestigiós guardó.

La Fundación SGAE y el Festival de Cine Europeo de Sevilla convocan la décima edición del galardón, dotado con 5000 euros. Las inscripciones están abiertas hasta el 1 de octubre.

Durant els primers dies del festival podem dir sense por que el cinema de directores que hem vist al 74è Festival de Sant Sebastià és de gran qualitat. I, el que és més interessant, és ple de sorpreses.

Com a fita del cinema feminista i anticolonial, la figura de Sarah Maldoror ha experimentat una gran reivindicació en els anys posteriors a la seva mort, l’any 2020. La retrospectiva Sarah Maldoror, organitzada per la Mostra Internacional de films de dones de Barcelona amb la col·laboració de la Filmoteca de Catalunya, i que arriba just després de projectar-se a la Filmoteca Española, és una de les iniciatives més recents per difondre la seva obra a Espanya i comprendre l’abast i la importància que aquesta ha tingut en les veus actuals del cinema africà i la seva diàspora.

La editorial argentina Caja Negra publica “Un destino común. Intervenciones públicas y conversaciones”, una selección y transcripción de diez conferencias, entrevistas y diálogos con la cineasta argentina Lucrecia Martel que cuenta, además, con algunas invitadas de excepción como Carla Simón y Leila Guerriero.

Debió de ser el año 2000 cuando vi por primera vez esta obra de Heddy Honigmann. Me cautivó la sencillez honesta de su planteamiento y la proximidad de la cineasta con las personas con las que conversa; la capacidad de hacer emerger un país entero a partir de la palabra. La cineasta se convierte en una especie de médium que aplica un papel de calca y obtiene un dibujo al natural.

En el marc del Festival de Sant Sebastià, que comença avui, es lliurarà el Premi Nacional de Cinematografia 2025 del Ministeri de Cultura, concedit aquest any a l'actriu Carmen Machi. Machi, com molt bé va explicar el jurat en la concessió del guardó, és sens dubte "una de les actrius de comèdia més importants de la història del cinema espanyol. També ha destacat en tot tipus de gèneres. Ha sabut connectar amb el públic massivament, sense que la seva enorme popularitat li hagi impedir acostar-se a projectes més autorals". El jurat afegia: "Representa els valors d’una dona actual, forta i independent".