ara.cat
Col·lapsats d’ego
L’edició de Col·lapse de dissabte a la nit es titulava La promesa, perquè era el dia que Àngel Llàcer presentava el programa tal com li havia promès Ricard Ustrell feia temps. Les estrelles es deixen la joguina. L’edició s’hauria pogut titular La impostura, perquè tothom semblava representar un paper. Llàcer ho va convertir en una festa a mida per portar els amics. La gràcia està en subratllar-ho, perquè l’espectacle exhibeixi la cosa personal. Fan el xou del col·leguisme i ensenyen la rebotiga emocional dels famosos. És allò del som importants, però humanitzem-nos, que a la gent li agrada. “Moltes gràcies per ser aquí”, va dir Llàcer a Carlos Latre. I se li va escapar el riure per haver de fer servir aquella formalitat amb algú de confiança. Llàcer té molt après el seu personatge televisiu i l’executa amb una eficàcia altiva. L’esperpent va arribar amb l’entrevista a un addicte al porno que no vam entendre què pintava allà al mig: un home a les fosques, encaputxat, amb la veu distorsionada i dues llumetes en comptes d’ulls. Era un ésser sinistre. “Per què has vingut?”, li va deixar anar Llàcer, com si l’individu s’hagués presentat ser avisar. “Quin problema tens? Què et passa?”, li va insistir. I l’home va explicar que amb el seu testimoni volia ajudar molts nens i moltes nenes. Encara feia més por. Entre la sala vermellosa i la girafa al darrere, allò era pitjor que La jugada de Maquiavel. Semblava l’encarnació del mal o una broma que acabaria amb sorpresa. En tot cas, en un especial sobre la sexualitat dels adolescents de TV3 ja va sortir una addicta al porno sense que calgués aquell muntatge morbós.
