revistamirades.cat
A l’estil de Dame Agatha
Menjador d’una casa acomodada. Mobles clàssics. La taula, a l’esquerra, voltada de quatre cadires, amb un centre de cristall tallat. A la dreta, un sofà i dues cadires de braços, una a cada banda del sofà. Una tauleta baixa amb llibres completa el decorat. En una de les cadires hi ha assegut en LLORENÇ, el secretari dels amos de la casa. Uns 45 anys ben portats, cabell abundant, somriure un si és no és foteta. Vesteix de manera informal però elegant. Dret, l’INSPECTOR, uns 60 anys, panxut, calb i amb bigoti, vestit de manera seriosa: tern de color fosc, camisa i corbata. Mentre parlen, en LLORENÇ es manté assegut, relaxat, creuant les cames, mentre l’INSPECTOR es passeja amunt i avall per davant seu. INSPECTOR: Quant de temps fa que és vostè el secretari, diria jo el factòtum, d’aquesta casa? LLORENÇ: Per a ser exactes, 20 anys i tres mesos, inspector. Ho pot comprovar als llibres de comptes que he portat sempre escrupolosament al dia. En aquell moment entra la MATILDE, la cuinera. És una dona d’edat indefinida, vestida amb una barreja estrafolària de colors i un estil molt antiquat. Porta una bossa de mà grossa i deformada, visiblement gastada, també molt fora moda. Estossega discretament per cridar l’atenció dels dos homes MATILDE: Si el senyor no necessita res més, ja he acabat d’endreçar la cuina i marxaria cap a casa. En LLORENÇ mira interrogativament l’INSPECTOR, que fa un senyal vague amb les mans, com volent dir “faci, faci”. LLORENÇ: Pot anar-se’n, Matilde. Ens veiem demà. MATILDE fa un gest entre salutació i reverència, del tot ridícul, i surt per la dreta, cap a la porta del carrer. INSPECTOR: Vostè estava assabentat de les disposicions testamentàries dels seus amos, és de suposar. LLORENÇ: Podria negar-ho, però resultaria absurd i poc creïble, donat que era jo qui portava tots els afers dels senyors. N’estava assabentat. Clar que sempre hi podria haver alguna rectificació o alguna clàusula que ells haguessin tractat directament amb el seu advocat... INSPECTOR: Sabia, doncs, que li havien deixat a vostè una quantitat important. LLORENÇ: Tot depèn del que vostè consideri “important”, inspector. El senyor Sobrepera no era un home generós pel que fa al salari, però acostumava a dir que (imitant el to emprat pel seu cap) “el que et quedarà quan jo no hi sigui, Llorenç, et compensarà sobradament tot el que fas per nosaltres”. (Somriu) De tota manera, no tinc despeses: visc aquí i no tinc càrregues familiars. He pogut reunir, doncs, uns bons estalvis. L’INSPECTOR s’atura i es mira de fit a fit en LLORENÇ. INSPECTOR: I aquests estalvis haurien fet innecessari el robatori de les joies que han desaparegut de la caixa forta dels senyors Sobrepera... En LLORENÇ sembla sobresaltat. LLORENÇ: Com que “desaparegudes”? D’on ho treu, això, vostè? INSPECTOR: Després de saber-se la defunció dels seus amos en un terrible accident de circulació, l’advocat senyor Balançó, que és el marmessor dels béns dels senyors Sobrepera, ens va demanar que aixequéssim acta de tot el que hi hagués de valor a la residència dels difunts. El banc ha de fer el mateix amb els valors i les inversions, així com amb els diners líquids. Tot això, a fi i efecte de poder-ho comparar amb les dades en poder de l’advocat i comprovar que no manqui res. Per això ens vam posar en contacte amb un notari. Hem vingut amb ell, com vostè sap, i els meus homes han fet un inventari absolutament de tot el contingut de la casa. Tot ha de ser inclòs a l’acta que signarà el notari. Vostè, amablement, ens ha proporcionat la combinació de la caixa forta per tal de procedir al reconeixement del seu contingut, ho recorda? LLORENÇ: Evidentment que ho recordo. I doncs? INSPECTOR: Doncs que quan han procedit a obrir-la, han trobat la caixa forta totalment buida, excepció feta del document d’últimes voluntats on hem pogut veure que és vostè l’hereu de bona part de les possessions dels senyors Sobrepera. INSPECTOR: Es faria creus de les coses que veiem... Per estalviar-se impostos, la gent és capaç de qualsevol cosa, cregui’m. I a vostè li caurà una bona picossada, d’impost de successions. LLORENÇ: Si la cosa no fos tan seriosa, li prometo que em faria un tip de riure. Vostè creu que amb el que rebré (i no compto el que ja tinc) em cal patir pels drets successoris? L’INSPECTOR sembla dubtar. Torna a passejar-se nerviosament amunt i avall. INSPECTOR: És que si no... qui pot haver tingut l’oportunitat de fer-se amb les joies? Qui pot saber la combinació de la caixa forta? Qui...? S’atura. Es miren tots dos i en LLORENÇ s’aixeca com si l’haguessin punxat al cul. Se sent un cop de porta i unes passes apressades que s’allunyen. Ambdós exclamen a l’uníson, gairebé cridant: INSPECTOR: La cuinera! LLORENÇ (tornant al somriure irònic): I vostè creu que jo m’hauria robat a mi mateix? Quan només he d’esperar a la lectura oficial del testament per ser-ne el legítim propietari? No li sembla una mica, almenys una mica, absurd? LLORENÇ: Matilde! TOTS DOS: La bossa! TELÓ Carla Pi i Rusiñol (Badalona, 1956) és mestra i lectora voraç de tota mena de gèneres. Ha escrit principalment poesia, tot i que el seu primer llibre publicat sigui de relats (Entropia, Índex Ediata, 2021). Fa poc acaba de publicar una novel·la breu, Sonata a quatre mans Il·lustracions : Josefina Costa
