Finalment, l’estratègia de fer caure el govern progressista que encapçala Pedro Sánchez ha aconseguit el seu objectiu. La dreta i la dreta extrema -hi ha diferència, avui?- han bombardejat durant aquests tres anys per terra mar i aire la coalició tot utilitzant com fita destruir la figura del president, no criticant-lo políticament, sinó fent aquella cosa tan feixista d’arruïnar la vida personal, vinculant-lo a tota mena de coses estranyes amb mentides, mitges veritats, fantasies...

De sobte, ha aparegut l’informe PISA d’educació corresponent al 2025. Si el de 2022 aportava uns fatals resultats, que tothom es va esforçar en donar la culpa a l’impacte de la COVID, ara, només alguns països milloren. És el cas de la Gran Bretanya que, com alguns països nòrdics, no van fer oïdes sordes als mals informes anteriors i van establir plans específics per a la lectoescriptura i el raonament matemàtic, a més de tornar als llibres com a referència.

L’emancipació dels processadors és el somni que perseguien la majoria dels tecnòlegs digitals i la variable més important amb què treballen els enginyers més visionaris de Silicon Valley des de fa dues dècades. Implica completar el cercle. Una construcció humana que s’emancipa de la tutela dels seus creadors i esdevé no només autònoma, sinó independent, ja que adquireix la funcionalitat de modificar-se i reprogramar-se.

L’Onze de Setembre és una commemoració en regressió. L’apropiació que en va fer el processisme ençà del 2010 va anar provocant que una part significativa de la catalanitat anés abandonant les convocatòries i cada vegada s’allunyés més d’unes formes “patriòtiques” que no eren les seves. El catalanisme, la catalanitat, que havia estat una gran fórmula d’integració cívica i política, que va fer possible la finalitat que Catalunya fos un sol poble, es va anar sentint desplaçada.

Estem en un moment de grans incerteses, d’un alt nivell de descoratjament pels grans fracassos i per l’evidència de la debilitat del concepte de progrés sobre el qual ha estat instal·lat el pensament contemporani després de la Il·lustració. Hi ha molt neguit sobre la possibilitat de retrobar un nou camí cap al benestar comú i la recuperació d’unes certes seguretats. Som en un temps de més dubtes que de certeses, amb moltes preguntes sense resposta, o només amb temptejos del que podria ser possible.

Si la dinàmica política dels darrers temps a Espanya ha resultat difícil de digerir per la predominança de condiments forts per part d’una dreta que s’ha tornat extrema i que fa de la confrontació de formes brutals la seva estratègia política, tot construint un relat apocalíptic de la situació tot i demonitzant la figura a abatre, que és Pedro Sánchez, res a veure amb un nou curs polític en què hi haurà eleccions i en el qual els discursos s’extremaran fins a la ridiculesa.

Ha esclatat de manera sorollosa i exuberant una part de la problemàtica de l’educació a Catalunya, com també a Espanya. El col·lectiu dels mestres ha convocat diversos dies de vaga del sector…

El concepte de societat de consum es va crear ara fa cent anys, quan a la societat americana primer i l'europea després, van aparèixer els aparells electrodomèstics que havien de fer la vida més fàcil, com ressaltava la naixent publicitat, i sorgia un temps de lleure que també era susceptible de ser comercialitzat. La modernitat es lligava al consum de nous productes, fossin útils o no, i la publicitat havia emergit per produir un canvi radical: el consum es podia estimular i les necessitats es podien crear.

Vivim pendents de grans moments, de fites històriques i d’esdeveniments singulars. Faltats d’altres propòsits, som entretinguts en la commemoració i gaudi de successos globals els quals estan carregats d’èpica, de desig i se’ls atorga un caràcter exclusiu, únic. En un món ja tan uniforme, arreu celebrem el mateix. Els fenòmens són planetaris i sempre tenen un component mercantil predominant, encara que es maquilli amb relats ensucrats i romàntics.

Aquest estiu serà recordat com el de l’assalt brutal a la frontera espanyola de Ceuta per part d’una massa de població ingent procedent del Marroc, com també conformada per població subsahariana. Un allau immensa composta per més de setanta mil persones, especialment joves, delerosos i clarament incentivats a emigrar cap a Espanya i cap a Europa. L’embranzida sobtada, a ulls de la vigilància duanera espanyola, estava clarament fomentada i organitzada des d’un país que, tot i donar-se-les de fidel col·laborador de les autoritats hispàniques per tal de contenir les onades migratòries, el fet és que sempre hi ha especulat per tal d’obtenir contraprestacions econòmiques o bé de caràcter geoestratègic.

Ha esclatat de manera sorollosa i exuberant una part de la problemàtica de l’educació a Catalunya, com també a Espanya. El col·lectiu dels mestres ha convocat diversos dies de vaga del sector…

Un any més, i ja en portem uns quants, els incendis forestals marquen l’actualitat informativa a bona part d’Europa. Uns focs brutals, immensos i incontrolables que, a més de destruir zones boscoses, ho fan d’habitatges, béns materials i vides humanes. Mai havien tingut la força destructiva que tenen ara, com tampoc el seu ràpid desplaçament. Això que s’ha tipificat com a incendis de sisena generació, actuen com un animal mitològic que posseeix vida pròpia.

Des dels anys 70 del segle passat vivim en un replegament ideològic, polític i cultural que ens ha fet anar abandonant el sentit de col·lectivitat per tal d’entregar-nos a la individualitat.

Ha esclatat de manera sorollosa i exuberant una part de la problemàtica de l’educació a Catalunya, com també a Espanya. El col·lectiu dels mestres ha convocat diversos dies de vaga del sector…

S’ha acabat el gran espectacle que ha tingut mig món agafat a la pantalla durant un mes. Una edició que ha excel·lit a desplegar-se com a gran negoci comercial i, alhora, de reforçament del sentit tribal dels estats nació constituïts. La combinació entre la cara més mercantil de la FIFA i la celebració als Estats Units de Trump, ha donat lloc al campionat més llarg i ple de partits sense gens d’interès com no s’havia vist mai, amb el canvi de les normes d’aquest esport per acomodar els partits a les regles de la publicitat i l’espectacle de Nord-amèrica.

L’ofensiva ideològica de la dreta hispànica, ja entregada del tot als plantejaments més extrems, avença de manera ràpida. Si s’acaben imposant electoralment el que ens espera resulta francament preocupant. Sembla que la dreta política moderada filla, també, de les idees il·lustrades s’hagi fet fonedissa. Arguments classistes, xenòfobs i de nacionalisme tribal s’acompanyen de postulats religiosos no només previs al Concili Vaticà Segon, sinó que entronquen amb creences irracionals pròpies de la cultura religiosa medieval.

Els rumors, les notícies falses, els intents d'intoxicació..., són inherents a qualsevol societat, però mai no havien estat tan dominants i inseparables com ho són ara. Ens conformen. Antany, s'atribuïa el predomini de la rumorologia per damunt de la informació a una qüestió, precisament, d'escassetat d'informació fonamentada i veraç. El món d'internet ha demostrat que això no és així: com més gran és el bombardeig d'impactes, més vulnerables ens tornem a la falsedat i a la postveritat; resulta impossible destriar la veritat de la fal·làcia enmig de tant soroll ambiental.

Primer, la Copa Amèrica de vela, un esdeveniment per a rics sense gens d’interès esportiu. En acabat, el road show de Fórmula 1 que es va celebrar al centre de la ciutat. Després la visita papal convertida en una escenificació pública de confessionalitat, justament en una societat laica. Va seguir l’enaltiment de la Sagrada Família -recordar, que és un temple expiatori-, i a Gaudí com a arquitecte enaltit a la condició de santedat.

Quan les pulsions negatives, xenòfobes, insolidàries o totalitàries no s’expressen de manera pública i es mantenen a l’àmbit del que és personal, íntim i privat, acostuma a indicar que hi ha una hegemonia cultural de la cosa col·lectiva, solidaria, integradora, de prelatura de l’estat de dret, de la primacia de la llibertat... La condició humana és capaç dels millors i pitjors sentiments i actituds, expressant-se el millor o el pitjor no en funció de la “maldat” com amb relació al que predomina en la societat.

CONTRASENTITS El capitalisme contemporani pateix la paradoxa de dependre d’unes tecnologies que augmenten exponencialment la productivitat del treball, però aquesta millora de la productivitat no repercuteix ni en els treballadors ni en la societat. Una gran capacitat de creació de riquesa, més que mai, però menys capacitat de que aquesta es reparteixi i en gaudeixi bona part de la societat. Més capacitat productiva genera dosis més altes de desigualtat i d’empobriment, en un món en què una part de la seva població va esdevenint prescindible.

Ha passat fa pocs dies al meu poble. Uns joves han apedregat el lloc on viuen una família provinent de la immigració, tot expressant el rebuig que els genera gent d’altres procedències. Una reacció animal, inexplicable humanament, que és el resultat dels discursos d’odi que malauradament estan massa en voga en el nostre país. Amb declaracions grandiloqüents sobre la “prioritat nacional”, “primer els de casa” o bé “els estrangers venen a delinquir”, qui ho afirma comença a generar boles de neu que acaben perquè ments simplistes, faltades d’ètica, moral i bondat, transformin les seves frustracions en una croada contra els més febles.

Informació publicada a El Triangle sobre el diàleg fet a Sant Cugat amb Jaume Reixach:

Hi havia la sensació i fins i tot la convicció que el tema de l’ensenyament a Catalunya no s’abordaria en profunditat en aquesta legislatura i que les prioritats eren unes altres. Els governs saben que no poden abordar tots els grans temes de cop, i procuren dosificar-los en el temps. Tothom que de prop o de lluny coneix el món educatiu sap que hi ha una crisi estructural de model educatiu que té a veure amb l’enfocament, els resultats, però també en les condicions en les quals treballen els professionals, tant en l’àmbit de la primària com de la secundària.

Article publicat al Diari ARA:

D’aquí a pocs dies, Madrid i Barcelona rebran la visita del Papa. Un fet significatiu i que té una càrrega emocional i simbòlica important, però a la qual sembla donar-se una transcendència que va més enllà del que és raonable en un estat no confessional i en una societat laica. Les ciutats que visitarà, també les Canàries, han establert unes mesures de seguretat extraordinàries i es dona per fet que es paralitzarà pràcticament tota activitat ordinària.

La notícia sobre la imputació judicial a l’expresident Rodríguez Zapatero resulta una sacsejada excessiva per a la cultura d’esquerres on l’ètica i la moralitat dels seus representants polítics ha estat sempre un principi fonamental. En la polarització actual de la política espanyola on la dreta juga una estratègia de destrucció total respecte al govern d’esquerres i el president Pedro Sánchez, resulta difícil saber que és veritat, d’allò que és només una possibilitat del que és obertament la generalitzada pràctica del lawfare per part d’una judicatura espanyola gairebé totalment alineada amb l’estratègia política de la dreta i l’extrema dreta.

Un calfred ens ha recorregut aquests dies l’espinada. Sentir a parlar de la possibilitat d’una nova epidèmia d’origen víric ens ha fet rememorar tot el que vam viure amb relació a la COVID ara fa sis anys. Malgrat el progrés de la ciència i el predomini de la raó (malgrat tot), les malalties complexes que es contagien pel contacte humà, ens fan respondre com ho feien les persones quan, en època medieval, estaven absolutament a mercè dels elements patògens.

Quan escric aquest article, sembla que l’acord de pau entre els Estats Units i l’Iran està en caure. Les borses apujant i els preus del petroli baixant indiquen que el tema està fet mentre no es demostri el contrari. Trump ho afirma ostentosament tot venent-ho com una victòria que no és tal. L’Iran és força més reservat en les declaracions. Sap que el president nord-americà es pot aixecar de mal humor i reprendre els atacs a la zona del Golf, o bé Israel, sempre delerós per matar la població libanesa i destruir les seves infraestructures, se li pot acudir una nova ofensiva o bé un atac “preventiu” d’aquests en els que sempre moren periodistes i criatures.

HABITATGE Que l’habitatge és el principal problema del país no crec que hi hagi gaire gent que ho dubti. Inaccessible per a la majoria dels ciutadans, sigui en la condició de lloguer o bé de compra. Hi ha dèficit en l’oferta. Es calcula que a Espanya falten 900.000 habitatges que, en cas de fer-se, sens dubte equilibrarien oferta i demanda i provocaria una baixada dels preus, tant en una forma d’accés com en l’altra.

Article publicat al diari ARA:

Aquest s’ha convertit en un concepte dominant a Espanya de la mà de la ultradreta de Vox i l’acceptació i normalització que en fa el Partit Popular. Una exigència dels d’Abascal a l’hora de formar governs de coalició amb els populars a comunitats autònomes com Extremadura i Aragó; però en vindran més. Una manera de posar el tema de la immigració en l’agenda política i electoral de la pitjor manera possible, tot fomentant el rebuig, el menyspreu i la segregació de la població nouvinguda.

Ja fa temps que la precarització laboral progressa gairebé en tots els àmbits, afavorida per una cultura empresarial que l’empeny i una legislació que l’empara. Les empreses operen com si l’èxit radiqués en constituir-se en estructures etèries sense gairebé treballadors fixos. Curiosament, com més es parla de la importància del capital humà, del coneixement i de fer una adequada gestió del talent, més es laminen els llocs de treball estables i encara més es redueixen les remuneracions salarials.

Després de quaranta dies d’una guerra injustificable i ni tan sols explicable pels que la van iniciar, els Estats Units i l’Iran han acordat una treva que, des del primer moment ja no es respecti. Això que se’n diuen els mercats, responen de manera immediata, encara que no excessivament confiats: la borsa puja i el petroli baixa. Trobo que tenint en compte la confiabilitat que donen les contradictòries manifestacions de Donald Trump el ral·li de preus continuarà les setmanes vinents.

La indústria turística, la seva massificació, té una contradicció de base: no es pot ser alhora singular i populós. Aquest darrer aspecte destrueix l’atractiu d’allò diferent. Però la lògica d’un sector industrial capitalista és l’aposta de màxims: reducció de costos, abaratiment, multiplicació. Tot i que hem convertit el viatge, l’actitud turística, en una cosa quotidiana i transversal a tot el que fem, apostar per aquest sector ja és una cosa arcaica, igual que pretendre mantenir-lo.

En temps de confusió, el valor definitori i absolut de la identitat funciona com un refugi. Kwame Anthony Appiah explica com el concepte contemporani d’identitat es fonamenta en estereotips que tenen poc a veure amb la realitat. Són “les mentides que ens uneixen”. La identitat és una construcció que tendeix a homogeneïtzar característiques que, en realitat, són més aviat dispars. Donem per fet que en el nucli de cada identitat prèviament definida hi resideixen unes similituds profundes que vinculen estretament totes les persones que, s’ha decidit, comparteixen aquesta “identitat”.

Som en un món on es practica el culte exagerat a l’individualisme, i això no només a la dreta, sinó també en una gran part de la cultura progressista. Segons el postmodernisme seixanter, ja no es tractava de transformar el món sinó d’alliberar el desig. I aquí estem. M’agrada molt quan l’exministre grec Yannis Varoufakis va escriure: “a l’Antiga Grècia, als qui es negaven a pensar en l’interès comú, en allò públic, se’ls anomenava 

Des dels anys 70 del segle passat vivim en un replegament ideològic, polític i cultural que ens ha fet anar abandonant el sentit de col·lectivitat per tal d’entregar-nos a la individualitat.

Entrevista de Siscu Baiges publicada l'1 de març de 2026

Entrevista de Jordi Vilarrodà (27 de febrer de 2026)

Des dels anys 70 del segle passat vivim en un replegament ideològic, polític i cultural que ens ha fet anar abandonant el sentit de col·lectivitat per tal d’entregar-nos a la individualitat.

Acabem de recordar aquests dies que fa quaranta-cinc anys del darrer intent de cop d’estat a Espanya. Per fer l’efecte de superació plena del que va significar, s’han fet públics documents que encara restaven classificats en nom de la seguretat de l’Estat. Hi havia una certa morbositat per si apareixia alguna cosa de nou i, especialment, si la posició del rei durant aquella nit fatídica es corresponia, o no, amb el relat oficial.

Entrevista El TriangleDescarga

Sembla bastant evident que la premsa-paper té els dies comptats, o gairebé. Hi ha una visió optimista consistent en pensar que el lector de diaris continua existint, que l’únic que s’ha fet és canviar de format i mudar cap a la comoditat i gratuïtat del digital. No n’estic gaire segur. No conec cap jove que entri a les versions electròniques dels diaris i, el que solen fer, és acudir a buscadors de notícies o bé, directament, al ChatGPT.

Pedro Sánchez ha anunciat que el govern d’Espanya, mitjançant un decret llei, obligarà a les plataformes d’internet que han desenvolupat xarxes socials a impedir l’entrada a totes les persones de menys de setze anys, en la línia del que ja fan França i també el Canadà, com ho acabaran fent molts altres països. Ja hi ha prou evidències i estudis científics que demostren el perjudici que comporta la seva utilització i addicció durant els anys de formació i de conformació de la personalitat de nens i adolescents.

Vivim instal·lats sobre la precarietat. De sobte, la realitat es manifesta i finalment ens adonem de la nostra feblesa estructural. Les infraestructures del país no són prou sòlides i, des de fa molts anys, no s’ha fet el suficient perquè això canviés. Qui dia passa any empeny ha estat la filosofia imperant tot esperant que no passés res i es veiessin les costures.