Supòs que això és el més semblant que tenc a un mantra: Pren-te la feina seriosament. A tu mateix, no tant. No m’agraden gaire els mantres, per ser sincer. La majoria sonen millor impresos en una tassa que aplicats a un dimarts qualsevol. Però aquest ha sobreviscut. Prendre’s la feina seriosament és la part fàcil. O, com a mínim, la respectable.

Un ca ferit et deixa en una situació pèssima per jutjar una pel·lícula. L’animal encara no ha fet res i tu ja estàs negociant amb el guió: d’acord, això m’ho empassaré, però no li faceu gaire mal. Hollywood coneix aquesta feblesa nostra. La té comptada, pressupostada i probablement assegurada. A En el corazón de la bestia, el ca nom Odín i l’home que l’acompanya té la cara de Brad Pitt.

La Medusa de Josep Oliver té la casa plena d’estàtues. Eren les visites. Havien arribat sense avisar i el seu company no havia tengut temps d’advertir-les. Per acabar-ho d’arreglar, a ella li agrada tenir coses per casa i l’anima a convidar més amics. "Por suerte, ella no es minimalista / en decoración". M’ha fet riure aquesta manera de contar una catàstrofe com si el problema fos trobar lloc per a un altre aparador.

Civil War: sense instruccions per triar bàndol Civil War m’ha agradat molt. I una de les coses que més li agraesc és que ens deixi sense saber ben bé com s’ha arribat a aquella guerra. Al principi vaig voler entendre-ho, és clar. Qui s’havia alçat contra qui, què havia passat abans. Després vaig deixar de trobar-ho a faltar. Amb el que tenia davant ja anava prou servit.

La bola negra parla d’homes que varen haver d’amagar qui estimaven i de famílies que han après a callar. És una història que m’interessa. El problema és que la pel·lícula té una por terrible que m’oblidi de què va. Ho diu el 1932, ho torna a dir el 1937 i m’ho repeteix el 2017. Quan començava a acostar-me a un personatge, ja m’havien traslladat a una altra època per ensenyar-me la mateixa ferida amb una llum diferent.

Hi ha massa espai buit a l’esquerra. O això és el primer que sembla. L’home queda molt desplaçat cap a la dreta, gairebé atrapat entre el marge de la fotografia i aquella franja fosca del fons. La paret ocupa una barbaritat d’espai. Si volgués una composició més equilibrada, seria ben fàcil retallar-ne una part. Ho vaig provar mentalment. Quedava més correcte.

Havia de fer una ressenya de cada llibre de Scalped. Amb el primer encara vaig complir. Després vaig agafar el segon, vaig continuar amb el tercer i ja no em va venir gens de gust aturar-me a escriure. Les ressenyes podien esperar. Volia continuar llegint. Així que aquella idea tan ordenada ha acabat en això: els cinc volums a color d’ECC devorats d’una tirada i una sola ressenya, que ara no sé gaire bé per on començar.

Ja ho sé. Hi ha molta paret. Si el primer que has pensat és que en podria retallar un tros, ho entenc. L’home queda a la dreta, gairebé tot sembla passar al seu voltant i la banda esquerra fa la impressió de tenir poca feina. Però cada vegada que mir aquesta fotografia em venen ganes de conservar aquest espai. Està encenent un cigarro.

A la quarta, va anar la vençuda. Vaig tornar començar Scalped amb la intenció de llegir-ne un parell de capítols. Per tastar-lo, més que res. Al cap d’una estona ja havia passat de llarg qualsevol hora raonable per deixar-ho anar. Feia molt que un còmic no m’agafava d’aquesta manera. La història ens du a Prairie Rose, una reserva índia fictícia de Dakota del Sud enfonsada en la pobresa, l’alcohol, les drogues i la corrupció.

Amb The War (La guerra) em vaig embalar abans d’hora. Garth Ennis escrivint sobre guerra, Becky Cloonan dibuixant i Tamra Bonvillain al color. Home, damunt el paper hi havia motius per esperar-ne molt. Potser massa, però tampoc em sembla que demanàs cap miracle. Esperava un d’aquells còmics d’Ennis que et van guanyant amb els personatges i, quan te n’adones, ja t’han fet mal.

Amb El Departamento de la Verdad passa una cosa curiosa: la idea de partida és tan bona que, al principi, fa una mica de por que el còmic no estigui a l’altura. Si prou gent creu una teoria de la conspiració, aquesta pot acabar convertint-se en realitat. No és que la Terra hagi estat sempre plana o que l’home no arribàs mai a la Lluna.

Avui s’ha tornat a aixecar el teló. S’estrena PISA 2025: 377 pàgines, 760.000 alumnes i 91 països i economies. Una superproducció educativa amb milers de dades, gràfics de colors i prou percentatges per mantenir ocupada una conselleria fins a Nadal. El guió, però, ja ens el sabem. Primer acte. El govern diu que els resultats són l’herència de l’anterior govern.

El meu telèfon és ple d’aplicacions que, en algun moment, semblaven urgentíssimes i que no he tornat a obrir des del 2023. Aquestes cinc són diferents. Lichess és on jug a escacs, normalment amb la confiança d’un gran mestre i la capacitat de decisió d’un colom distret. Manté el cervell despert i l’ego sota control. Bicipalma em serveix per moure’m per Palma.

La cosa més amable que algú ha fet mai per mi va ser quedar-se. Escrit així sembla gairebé massa poca cosa. No hi havia res que es pogués arreglar. O potser sí, però segur que no aquell dia. No record cap frase important. Ni tan sols sé si vàrem parlar gaire. Record la presència. Algú assegut allà, sense intentar dur-me a un lloc millor.

YouTube video by StreetSoul Photography

La coincidència més estranya que he viscut no em va passar a mi. Va passar dins una de les meves fotografies. En una fira, vaig aixecar la càmera per un braç descobert i un petit cactus tatuat damunt la paraula Strong. Ja n’hi havia prou. Més tard, mentre editava, vaig veure la resta: tres figures femenines amb els cabells foscos i roba negra, totes d’esquena, ordenades de major a menor.

Memento continua sent una pel·lícula estranya, seca i bastant incòmoda. D’aquestes que no et deixen mirar tranquil. Des del principi tens la sensació que t’has perdut alguna cosa, encara que ho hagis vist tot. Leonard no pot crear records nous. Per no perdre’s del tot, confia en notes, fotografies Polaroid i paraules escrites tatuades al seu cos. Cada anotació sembla una certesa, però també pot convertir-se en un parany.

No crec que triàs un dels dies evidents. Ni un casament, ni un viatge, ni un d’aquells moments que se suposa que són inoblidables. Aquests dies ja saben que són importants. Tothom es comporta com toca, i potser aquest és part del problema. Triaria un dia completament normal. Ni tan sols sé quin. Un dia d’aquells en què em vaig aixecar, vaig berenar, em vaig queixar d’alguna estupidesa, vaig anar a qualque lloc conegut i vaig parlar amb persones que donava per fet que sempre hi serien.

Amb Superlópez passa una cosa curiosa: molta gent ha decidit que el bo, el de debò, és el dels primers àlbums. La semana más larga, Los cabecicubos, La caja de Pandora, La gran superproducción… i després, segons aquesta teoria, Jan va començar a viatjar massa, a donar lliçons i a perdre la gràcia. És una manera còmoda d’ordenar la col·lecció, però aquest volum dedicat als anys 1990-1994 demostra que la cosa era bastant menys senzilla.

Hi ha una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció. Quan una persona és blanca, gairebé mai no necessitam explicar-ho. És una persona, un actor, una mestra, un veí. Quan és negra, en canvi, sembla que ens entra una urgència estranya per trobar la paraula exacta. Negra? Afroamericana? De color? Racialitzada? D’origen africà? Ens aturam un moment. No volem ofendre. I aquesta prudència és comprensible, és clar.

No havia llegit mai res de Sandman. Ni la sèrie de Neil Gaiman ni cap altra cosa relacionada amb aquest univers. Hi arribava, per tant, sense referències i sense aquella mena d’afecte previ que de vegades condiciona molt una lectura. I m’ha enganxat de mala manera. Sandman Mystery Theatre 1 no era gens el que m’esperava. De fet, tampoc sé ben bé què m’esperava.

Un cavall menja d’un poal. Els coloms s’hi acosten. La gent passa, espera, treballa, desapareix dins el fons. Res dramàtic. Només la ciutat repartint uns quants metres quadrats de vorera segons unes regles que ningú no ha escrit. El cavall menja. Els coloms roben el que poden. Els humans continuen passant fred.

Cada cert temps la torn a veure. I sempre em passa el mateix: quan s’acaba, em queda una incomoditat difícil d’explicar. No em succeeix amb gaires pel·lícules de terror. La majoria les gaudeixo mentre duren i al cap d’uns dies ja gairebé no hi pens. Aquesta, en canvi, em torna al cap de tant en tant. Quan es va estrenar, molta gent va sortir del cinema enfadada.

L’original havia quedat massa fosc. La cara gairebé havia desaparegut, la camisa era plana i el port desviava la mirada. Vaig obrir les ombres, vaig apagar una mica el fons, vaig tancar l’enquadrament i hi vaig afegir gra. Res gaire sofisticat. Només dur la fotografia allà on havia d’haver estat. I aquest petit Brightin Star 28mm f/2.8… redéu. És minúscul, barat i molt millor del que tindria cap dret a ser.