Feia mesos que Yuli Arévalo s’havia instal·lat a Manresa (el Bages) quan va començar la pandèmia. “Va arribar un moment en què ja no podíem pagar el lloguer, perquè ens vam quedar sense feina. Primer van començar a donar-me només dues hores, fins que va arribar un punt que em van dir que ja no podia ser”, recorda. Tant ella com el seu marit van estar molt de temps sense... ## Aquest contingut és només per a subscriptores. Si vols llegir-lo, dona suport al projecte i fes-te subscriptora SUBSCRIU-T’HI Accedeix ### Article publicat al número 603 de la Directa

Tras haber empezado ya los trabajos técnicos, Marlaska propondrá la semana que viene ante la UE flexibilizar exigencias para poder reducir los plazos administrativos ante situaciones excepcionales como las de la frontera del Tarajal, mientras Ángel Víctor Torres negocia con Vivas más emplazamientos para sacar de la calle a 3.500 personas El Gobierno se lanza a por Vivas tras 50 días de choques: “Hemos decidido defendernos ante tanto ataque” Una reforma legal para expulsar mucho antes a las personas migrantes que no tengan derecho a asilo en contextos de crisis como la que afronta Ceuta. Según ha podido confirmar elDiario.es con varios de los ministerios implicados, el Gobierno ha empezado ya con los trabajos técnicos para estudiar de qué forma podrían acortarse de manera sustancial los actuales plazos administrativos y judiciales, ahora fijados en un máximo de doce semanas. El objetivo es poder afrontar cuanto antes los operativos de retorno al país de origen en los casos en que el solicitante no cumpla con los requisitos exigidos para ser amparado por los mecanismos de protección internacional, que el Ejecutivo cree que es la situación de la inmensa mayoría de migrantes que permanecen en la ciudad autónoma. Al proceder de Marruecos, un país considerado seguro por la Unión Europea, la normativa estatal y comunitaria vigente permite denegar de manera prioritaria las solicitudes de asilo. Pero siempre sustentado en un procedimiento garantista muy tasado, que incluye plazos que impiden en la práctica llevar a cabo expulsiones o devoluciones en cortos espacios de tiempo por mucho que los demandantes de protección no tengan el perfil que se requiere. Esto es: ser perseguidos por motivos de raza, religión, nacionalidad, opiniones políticas, pertenencia a un grupo social, género o preferencia sexual, o huir de un conflicto armado. Y lo que advierte el Gobierno es que la práctica totalidad de marroquíes que cruzaron la frontera del Tarajal lo hicieron por motivos económicos y, por tanto, serán devueltos. Pero ese retorno a Marruecos será para muchos de ellos el final de un largo proceso administrativo que se inicia ahora, que el Ejecutivo calcula que se puede prolongar hasta finales de año y que obliga al Estado a dar acogida mientras tanto. Un imperativo legal de los países de llegada y un derecho de las personas migrantes que, en el caso de Ceuta, confluye en el colapso de la capacidad de respuesta de las administraciones tras la llegada de decenas de miles de personas a la ciudad autónoma, muchas de las cuales aún duermen en las calles. Ese procedimiento administrativo arranca con el paso del triaje, que en el caso de Ceuta se lleva a cabo principalmente en las instalaciones del Centro de Atención Temporal (CATE) situado en las naves del Tarajal. Allí se identifica a la persona migrante con la toma de la huella dactilar y, con la ayuda de un traductor, se la somete a una entrevista personal con funcionarios policiales en la que se intenta acreditar de dónde viene, cuáles son sus circunstancias personales, si tiene o no antecedentes y si desea solicitar formalmente el asilo o protección internacional, una pregunta que la ley fija como obligatoria. “La mayoría responde que sí, que solicita asilo. Pero tengo que decir que la mayoría no va a tener derecho a él porque son marroquíes y no cumplen los requisitos”, subrayó este martes el ministro Ángel Víctor Torres. Una vez queda registrada esa solicitud formal de protección, la Policía Nacional y la Oficina de Atención al Refugiado se encargan de la apertura del expediente, en base a otra serie de entrevistas personales que buscan acreditar la situación real de la persona migrante en su país de origen. Según el Ejecutivo, este paso puede prolongarse de media entre dos y tres semanas antes de que la Comisión Interministerial de Asilo y Refugio se pronuncie en primera instancia. Esa comisión es la que determina si el solicitante tiene o no derecho a asilo y la que publica su resolución en el Boletín Oficial del Estado. Y entonces es cuando se abre la vía judicial. La persona migrante a la que le resulta denegada en primera instancia su solicitud tiene derecho a recurrirla judicialmente en un plazo de diez días hábiles. Y luego es la justicia, en un plazo aproximado de otras dos o tres semanas, quien acaba por dictaminar si cabe o no cabe recurso, si se contemplan medidas cautelares y, en última instancia, si debe ser expulsado o no. En total, casi tres meses de procedimiento que en muchos casos se prolonga más tiempo por la saturación de los propios recursos administrativos y judiciales. “De acuerdo al Pacto Europeo de Asilo y Migración, el plazo máximo son unas 12 semanas para tener el expediente concluido, pero desde el Gobierno de España vamos a intentar acortar al máximo ese plazo, incluso con las modificaciones legislativas que sean necesarias”, adelantó el ministro en la rueda de prensa del Consejo de Ministros. Según las fuentes consultadas por este periódico, el Gobierno ya ha solicitado a funcionarios de la abogacía del estado y a técnicos de los distintos departamentos una primera propuesta de reforma legal destinada al recorte de los plazos de expulsión. Esos trabajos a nivel técnico que ya han comenzado en el seno del Ejecutivo van en la línea de la demanda que el ministro del Interior, Fernando Grande-Marlaska, trasladará a los socios de la Unión Europea la semana que viene en la cumbre de Luxemburgo, durante el Consejo de Justicia y Asuntos Internos del próximo 1 de octubre. Ya el propio Marlaska pidió la semana pasada al comisario europeo de Asuntos de Interior y Migración, Magnus Brunner, “cambios legislativos que permitan agilizar los procedimientos en crisis migratorias”. ## Búsqueda de nuevas plazas de acogida En paralelo, el Gobierno también busca nuevos emplazamientos para dar acogida a las 3.500 personas que, según los cálculos oficiales, aún viven a la intemperie en las calles de Ceuta desde finales del mes de julio. Una situación que ha vuelto a desbordar las fallidas previsiones del Ejecutivo desde el inicio de la crisis. Porque lo previsto hace tan solo tres semanas por el propio presidente del Gobierno era que las 6.000 plazas ya habilitadas fueran “suficientes” para dar cabida “a todo el mundo”. Pero la realidad volvió a superar la previsión de las administraciones. Todos los departamentos ministeriales implicados en el operativo que permitió acoger el pasado viernes a 1.700 personas en las carpas del Puerto admiten su sorpresa porque esas nuevas plazas apenas hayan conseguido aliviar zonas críticas como las playas del Trampolín o de Benítez, donde aún permanecen miles de migrantes. Así que ahora se intentan improvisar sobre la marcha nuevos emplazamientos que consigan cambiar de manera sustancial el paisaje de una Ceuta en la que el clima social, con estallidos de violencia cada vez más graves, se ha vuelto irrespirable. Con ese objetivo se ha abierto ya una negociación con Juan Jesús Vivas que busca ampliar los emplazamientos acordados en su día en el decreto de actuaciones en Ceuta. La idea, según fuentes gubernamentales, es volver a consensuar esos espacios como ya se hizo en su día. Aunque el posterior boicot al emplazamiento del Puerto por parte de la ciudad autónoma y una tensión política creciente entre el Gobierno y el PP complican las expectativas de un pacto. En cualquier caso, el Ejecutivo se compromete a habilitar nuevos espacios previsiblemente la próxima semana, sin descartarse que las nuevas plazas tengan que instalarse en algunos de los espacios ya habilitados, como por ejemplo el Puerto, y que se vean obligados a ampliar su capacidad.

Des del 2013, Manresa ha esdevingut un laboratori de l’estratègia coordinada d’ocupar immobles per acollir famílies que havien perdut la llar: la PAHC Bages ha recuperat nou edificis en desús. A l’agost, després d’una llarga batalla, ha aconseguit que l’Ajuntament i la Generalitat comprin un bloc del fons Cerberus per regularitzar la situació de les sis famílies que hi viuen

YouTube video by iras al peo

L’Àgora Juan Andrés Benítez, espai comunitari autogestionat des del 2014 al barri del Raval, sembla més a prop d’evitar el desallotjament previst pel proper 8 d’octubre. La campanya per la defensa de l’Àgora ha comunicat aquesta setmana que l’Ajuntament de Barcelona vol comprar el solar a la Sareb, l’entitat públicoprivada creada per rescatar la banca. En una reunió amb les activistes, responsables del districte de Ciutat Vella han traslladat que el consistori s’ha reunit amb la Sareb i ha manifestat a l’entitat la voluntat de comprar el solar “per a usos comunitaris” i també han sol·licitat l’ajornament del desallotjament. El març el solar va aparèixer anunciat en portals immobiliaris com a “immoble sense possessió” per quatre milions d’euros. > **Els responsables del districte de Ciutat Vella han traslladat que el consistori s’ha reunit amb la Sareb i ha manifestat a l’entitat la voluntat de comprar el solar “per a usos comunitaris”** Segons expliquen les activistes de l’Àgora, la Sareb està a l’espera de la concreció de l’oferta de l’Ajuntament per prendre una decisió. Mentrestant, mantenen la convocatòria d’una rua reivindicativa pels carrers del Raval aquest dissabte a les sis de la tarda per defensar el futur de l’espai i el seu caràcter autogestionat. ** Dotze anys de resistència** L’Àgora Juan Andrés Benítez es va ocupar quan feia un any de la mort del veí que li dona nom, apallissat per un grup de Mossos d’Esquadra davant del solar, al carrer Aurora, la nit del 5 al 6 d’octubre del 2013. Des de llavors s’ha convertit en un pulmó comunitari pel barri del Raval. És un espai de comunitat i memòria, que acull esdeveniments diversos, especialment vinculats a la resposta a la repressió, que està obert com un espai verd pel veïnat, i especialment per les persones en situació més vulnerable. Cada setmana se serveixen àpats per les persones que ho necessiten, i cada tarda ofereix un espai de descans i acollida a persones en situació de carrer. > **L’Àgora Juan Andrés Benítez es va ocupar quan feia un any de la mort del veí que li dona nom, apallissat per un grup de Mossos d’Esquadra davant del solar, al carrer Aurora, la nit del 5 al 6 d’octubre del 2013** Després d’una campanya contra el desallotjament el 2018, que va acabar amb la retirada de la denúncia per part de la propietat del moment —una empresa embargada pels seus deutes—, l’Àgora no havia patit per la seva permanència fins a l’abril, quan una comitiva judicial es va presentar per executar el desallotjament sense que ningú l’esperés. La ràpida resposta veïnal va impedir-ho, i les activistes van saber que la Sareb, actual propietària del solar, havia reactivat la demanda. Es va assenyalar una nova data de desallotjament pel 14 de maig, que es va aconseguir posposar enmig d’una intensa campanya de suports. La pròxima data segueix assenyalada pel 8 d’octubre, setmana en què es compliran 12 anys de l’ocupació de l’Àgora i 13 de la mort de Juan Andrés Benítez. **Rua reivindicativa** A l’espera de la concreció de les negociacions i una possible paralització del desnonament, des de l’Àgora mantenen la programació de la seva campanya de resistència. Aquest dissabte, a partir de les sis de la tarda convoquen una rua reivindicativa pels carrers del Raval, amb concert del grup de rumba Aravilo i actuacions de les DJs Missex, Yasmina Karrum, Cheba Nao i Mbodj + TNTC.

Les activistes de l’espai comunitari del barri del centre de Barcelona mantenen la campanya contra el desallotjament previst pel 8 d’octubre tot esperant concreció per part del consistori

Des del 2013, Manresa ha esdevingut un laboratori de l’estratègia coordinada d’ocupar immobles per acollir famílies que havien perdut la llar: la PAHC Bages ha recuperat nou edificis en desús. A l’agost, després d’una llarga batalla, ha aconseguit que l’Ajuntament i la Generalitat comprin un bloc del fons Cerberus per regularitzar la situació de les sis famílies que hi viuen

Un grupo disfrazado de Gandalf escrachó al fundador de Palantir, la firma de inteligencia artificial y espionaje masivo, en su casa del coqueto Barrio Parque. Con estilo Tolkien, exigieron que se vaya de Argentina. ¿Cómo fueron los llamativos reclamos y el curioso canto?

Interview with João França Building movements is an arduous and involved process. It takes organising people, building morale, and grit, and that isn’t

04/08/2026 | 07:00 **Arribes a Barcelona dies després d’una altra victòria important: 10 dels 11 candidats de**Socialistes Democràtics d’Amèrica**** (**DSA) en les primàries demòcrates a l’estat de Nova York van guanyar, així que seran els candidats del Partit Demòcrata en les pròximes eleccions tant a l’estat com en l’à**m** bit nacional. A més, dos dies més tard es va complir una de les principals promeses electorals de Mamdani, que és la congelació de gairebé la meitat dels contractes de lloguer que estan regulats per la ciutat de Nova York. Què és DSA? A Europa la podem confondre amb un partit, però segurament és una altra cosa.** No som un partit polític; som una organització política. De fet, legalment som com una ONG. Però la raó per la qual no som un partit, justament, és perquè els partits als Estats Units tradicionalment són molt difícils de crear, fora dels demòcrates i dels republicans. Hem vist molts tercers partits que intentaven presentar-se a les eleccions i la majoria van fracassar de manera molt substancial. Per exemple, el Partit Verd ho va intentar, el Partit Liberal, els partits socialistes… però mai no van poder guanyar i obtenir una representació rellevant. El que vam intentar fer és, de manera interna, imitar un partit en la tradició europea, però de manera externa ens presentem a les eleccions primàries, a través de les quals s’elegeixen els candidats demòcrates i republicans. El que fem a Nova York és presentar candidats socialistes que són elegits en eleccions internes demòcrates i els presentem a les eleccions. A tothom amb qui parlem, quan parlem amb ells a casa o al carrer, quan fem campanya o a través de la nostra publicitat, ens presentem com a socialistes democràtics, però també ens presentem com a demòcrates. És la manera d’arribar al poder, volem arribar al govern. A més d’aquesta tasca que fem en l’àmbit electoral, establim aliances amb sindicats i fem feina legislativa. Quan els electes arriben al càrrec, els ajudem a adoptar i a fer avançar legislacions socialistes. Hem tingut força èxits. Hem augmentat els impostos a les grans fortunes i hem donat més poder a l’estat de Nova York per posar en marxa infraestructures d’energies renovables. També treballem en tot l’àmbit de la justícia per a les persones immigrants: hem format milers de novaiorquesos sobre com respondre si ve l’ICE (Servei d’Immigració i Control de Duanes), aquesta organització de control de la immigració. Fem molta feina, però som sobretot coneguts per la tasca electoral. **Com decidiu presentar un candidat? Presenteu candidats individuals, en districtes o en barris concrets?** El 2015, vam establir la fórmula d’escollir unes curses estratègiques de candidats a partir d’una sèrie de factors. Com a col·lectiu –perquè tenim milers de membres–, analitzem la història de votants d’un districte: si són progressistes o socialistes, si han tingut èxit aquestes formacions en el districte o en el barri. Després analitzem l’accessibilitat d’aquest barri per a les eleccions, i el pilar de la nostra estratègia és trucar a les portes. En alguns barris és més fàcil de fer-ho que en d’altres. Per exemple, en els barris més rics o residencials, no et deixen entrar. També analitzem on viuen els candidats i que ells mateixos es puguin presentar. El candidat ideal, normalment, ja és membre o ha treballat amb DSA o amb un sindicat, una altra organització de base comunitària, de base social. Ens comprometem a construir poder fora de l’exercici governamental i a dins. > “Mamdani és extremament carismàtic i va prendre la decisió d’invertir molt aviat en els formats de vídeo” **Podries donar-nos algunes pinzellades de què va fer que la campanya del Zohran Mamdani fos tan exitosa?** DSA existeix des dels anys vuitanta, però l’organització moderna és després de la campanya de Bernie Sanders a la presidència, el 2016. Al final va guanyar Trump, però l’experiència d’algú que s’identifiqués a si mateix com un socialista democràtic va atraure molta gent a l’organització DSA. Evidentment, la victòria de Trump també va dur molta gent a DSA, perquè ens vam adonar que la política de l’ _establishment_ de Hillary Clinton, més moderada, no tenia èxit, i la política de Barack Obama va marcar la via que Trump pogués arribar a aquesta victòria. Així que hi havia molta gent que buscava un lloc i es va unir a nosaltres. A Nova York, després d’aquesta fase, vam fundar un grup electoral i vam guanyar les primeres campanyes. El 2017, durant aquestes primeres campanyes, Zohran Mamdani era un col·laborador i es va unir a DSA. El 2025, la primera vegada que vam tenir la idea de donar suport a Mamdani, era una cursa electoral molt més important de les que mai havíem emprès fins llavors. Tot i que ell era un perfecte desconegut fora del seu districte, l’organització ja disposava d’una base militant molt sòlida, centenars d’organitzadors i de membres que sabien dur a terme una campanya electoral. També hi van influir factors externs, com el context polític i la feblesa dels rivals. El que vam anar construint a partir del 2016 ens va permetre estar preparats per a l’oportunitat que se’ns va presentar més tard. Grace Mausser, a la UPEC / JORDI DE TEMPLE – UPEC **Des de fora, solem veure que Mamdani és un comunicador extremament talentós, una persona amb gràcia que se sent molt còmoda a les xarxes socials. Quin és el balanç entre la comunicació política i aquesta part del seu talent?** Va ser un factor molt important, evidentment. Mamdani és extremament carismàtic i va prendre la decisió d’invertir molt aviat en els formats de vídeo. Tot i això, no crec que hagués funcionat si no hi hagués hagut aquest missatge potent que ell comunicava, de millorar les condicions materials de la vida dels novaiorquesos. Els vídeos eren fantàstics, però al centre hi havia aquest missatge que l’habitatge és massa car, les guarderies són massa cares i tota la ciutat és massa cara per a tots nosaltres, així que hem d’arreglar això i ho hem d’arreglar junts. En tots els vídeos, convidava les persones que els miraven a passar a l’acció, a unir-se a la campanya. Va haver-hi una operació massiva amb voluntaris, i aquests voluntaris els organitzàvem perquè fossin líders. Això ens va permetre fer campanyes increïbles de captació de vots cada dia en tots els districtes. La gent veia un vídeo a TikTok o a Instagram i deien: “Ostres, increïble, jo vull fer alguna cosa amb aquesta persona”. I llavors anaven a la pàgina web i veien un esdeveniment a menys d’un quilòmetre d’on vivien, parlaven amb els veïns i després els deien que els havien inspirat i els animaven a votar. Les converses cara a cara, a la gent se li graven molt més que un vídeo que reben en el telèfon o una publicitat que veuen a la televisió. > “Volíem tenir candidats que reflectissin les necessitats de les persones que viuen en les diferents comunitats” **Pel que fa a aquesta operació de voluntaris, ens pots dir algunes xifres perquè la gent aquí tingui una idea de totes les persones que vau aconseguir mobilitzar?** Sí. En les eleccions primàries del juny del 2025, 100.000 persones es van apuntar a participar en un esdeveniment, en un míting o fer estratègia de captació. No tothom hi va participar al final, però entre 30.000 i 40.000 persones van assistir als mítings o als esdeveniments. 500 d’aquestes persones eren el que dèiem “líders de terreny de camp”, és a dir, persones formades per fer campanyes de captació de vots. I totes aquestes persones eren voluntàries, que havien entregat molt del seu temps i que tenien molta responsabilitat per tal que la campanya funcionés de manera efectiva. Eren voluntaris molt formats que assumien responsabilitats importants. 500 persones és una xifra que no és tan gran, però és la columna dorsal de la campanya, és el que fa possible justament fer tot el que vam fer. En les eleccions primàries vam trucar a un milió i mig de portes i vam fer més d’un milió de trucades telefòniques. Això no hauria estat possible si no haguéssim format els voluntaris perquè ells mateixos organitzessin els seus propis esdeveniments. Si haguéssim volgut centralitzar i controlar-ho, no ho hauríem pogut fer. Els voluntaris de vegades s’equivocaven, però preferíem sacrificar una mica de control per poder arribar a molta més gent. **Aquesta campanya no només era la campanya de DSA, perquè vau establir una aliança amb una sèrie d’organitzacions que treballen en els temes d’habitatge, d’immigració o dels sindicats. Com van ser aquestes aliances?** La nostra organització no és un sindicat, però a través de la campanya vam treballar al costat de molts sindicats. Volem ser un moviment de base treballadora i ens hem de centrar en persones de comunitats culturals molt diferents per poder-les integrar i poder-ho aconseguir. Conferència de Grace Mausser a la UPEC / JORDI DE TEMPLE – UPEC **És una declaració bastant impressionant per a nosaltres sentir que vosaltres no doneu suport necessàriament a candidats blancs. O sigui, posar davant de la campanya els temes materials és important, però també aquest equilibri entre la redistribució i el reconeixement de les comunitats.** Sí, intentem fer avançar qüestions materials que afecten a tothom que pertany a la classe treballadora, amb els programes universals. Si dirigeixes un programa només a les dones o als pobres o a les minories ètniques, al cap i a la fi, el polític neoliberal també ho pot utilitzar en contra. Si no tens una base sòlida en aquest programa, de les persones que normalment estan més desempoderades, és molt fàcil que això acabi desfent-se, i nosaltres no volíem que això passés. Però la política basada en les identitats funciona d’una manera molt diferent a Nova York en particular: en funció d’on visquis o d’on siguis, les comunitats són molt potents. Volíem ser molt respectuosos amb aquestes comunitats i tenir candidats que reflectissin les necessitats de les persones que hi viuen. Aquesta interseccionalitat és força complicada, però presentem candidats que puguin parlar directament a les comunitats que representen. En el cas de Mamdani, és el primer candidat a l’alcaldia que va arribar a llocs on altres candidats progressistes mai no haurien estat capaços d’arribar. > “La manera com està establert el sistema no vol que els càrrecs electes continuïn connectats amb moviments socials de base” **Per exemple?** Si veus un mapa dels vots a Nova York i compares les eleccions del 2021 al 2025, observaràs totes aquestes bosses de votants que van votar molt per Eric Adams, que era un candidat demòcrata força conservador i, en canvi, el 2025 van votar predominantment per Mamdani. Era perquè aquelles comunitats eren essencialment musulmanes o del Sud-est asiàtic i la identitat de Mamdani els atreia; ell entenia molt bé la cultura d’aquestes comunitats i ho podia fer molt millor que una persona que no tingués cap mena de cultura musulmana. A més, també va tenir molt d’èxit en zones més conservadores, en les quals ara els socialistes ja han aconseguit posar la seva empremta. Per exemple, Mamdani va aconseguir una victòria important en una zona de Queens en la qual mai s’havia presentat un candidat socialista. Aquest any s’ha presentat un candidat socialista a una campanya electoral a escala estatal, legislativa, i aquest candidat no era d’origen musulmà; de fet, era el primer candidat blanc que hem presentat, era un jueu blanc. Pel fet d’haver estat associat amb Mamdani i per la nostra aliança amb el grup que organitza les comunitats del Sud-est asiàtic, vam aconseguir guanyar aquesta campanya. **Ara que Mamdani ja porta en el càrrec mig any, quins tipus de resistències s’està trobant, dins del Partit Demòcrata i per part del poder econòmic? Com hi feu front?** És una pregunta difícil: aquí sabeu perfectament que governar és un exercici extremament difícil. Hi ha una sèrie de reptes molt variats. És clau complir les promeses que va fer Mamdani, que va ser congelar els lloguers –ja ho hem fet– i també les guarderies o l’atenció a la infància universal. Hem fet passos importants, hem augmentat fins als 3 anys l’edat de l’atenció a la infància de preescolar gratuïta, i també el programa de mobilitat gratuïta. Encara ens queden 3 anys i mig, o sigui que estem desenvolupant les nostres campanyes. Una de les coses que eren molt importants per a DSA i per a Mamdani era saber qui té les regnes de què. Així que fem molta educació política, no en l’àmbit teòric, però sí pel que fa a qui pren les decisions i on, qui escolta qui. Això vol dir entendre que, de vegades, pot ser que faci coses que no ens agraden i intentar avaluar quines són les pressions sota les quals es troba per tal d’entendre per què fa això. Intentem eliminar aquestes pressions en la mesura que podem. Ens hem centrat molt en aquests aspectes a DSA. Mamdani i nosaltres estem intentant construir noves vies per a una organització com DSA de poder treballar pel que fa a l’alcaldia. Hem hagut de posar en marxa noves vies, perquè la manera com està establert el sistema no vol que els càrrecs electes continuïn connectats amb moviments socials de base, i això ho fa molt complicat. Hem tardat uns mesos, però ens estem espavilant. Conferència de Grace Mausser a la UPEC, entrevistada per João França / JORDI DE TEMPLE – UPEC **Heu celebrat les primàries amb candidats socialistes i al novembre teniu les eleccions de mig mandat al Congrés i al Senat. Quin paper tindrà DSA per guanyar a Trump?** Els nostres objectius principals són derrotar el feixisme i millorar la vida de la ciutadania americana. Almenys pel que fa al primer objectiu, hauríem d’alinear-nos amb els demòcrates que ja són el poder. Els que formen l’ _establishment_ van perdre, però no hi ha hagut una reflexió profunda sobre per què es va produir aquesta derrota. En comptes d’adaptar la seva estratègia, de manera irònica, han enfortit la seva ideologia de moderació i d’estar al mig. En lloc de dedicar les seves energies a lluitar contra l’esquerra, què passa si lluiten contra l’extrema dreta? Espero que constatin la popularitat que tenen moltes de les nostres polítiques, com gravar les grans fortunes i fer accessibles la cura de la infància, l’habitatge. Són idees populars, a ningú no li agrada pagar milers de dòlars per una atenció sanitària de base. Penso que ens podem unir amb tot això. Tot i que no vulguin que els socialistes siguin líders del seu partit, el fet és que almenys dues persones que s’anomenen a si mateixes socialistes, Alexandria Ocasio-Cortez i Bernie Sanders, són de les figures més populars a tots els Estats Units ara mateix. **Parlant d’Ocasio-Cortez, creus que, si es presenta a les eleccions presidencials de 2028, té més possibilitats que Bernie Sanders el 2016?** És una figura política increïble, una gran líder, però en certa manera penso que l’Alexandria Ocasio-Cortez s’ha dedicat més a desenvolupar-se, a tenir més públic. Serà molt útil perquè ens permetrà tenir un ecosistema d’esquerres molt potent. Hem fet progressos des de fa 10 anys, i penso que aquest ecosistema aconseguirà establir una coalició de grups polítics com DSA, de base comunitària, per construir tota aquesta base per donar-li suport. **Alguns adversaris van titllar Zohran Mamdani d’antisemita. Quin és el paper del genocidi a Gaza en la política dels Estats Units i de Nova York?** ## També et pot interessar # Qui és Zohran Mamdani i què en podria aprendre l’esquerra de la seva victòria a Nova York João França # Les esquerres que sí que guanyen a les urnes: de Mamdani a l’Aliança Roja-Verda de Copenhaguen Pablo Castaño Als Estats Units i fins i tot a Nova York, que durant molt de temps es va considerar un dels punts més importants de suport a Israel, molta gent dona suport a Palestina ara mateix. Per començar, la gent reacciona davant el que òbviament és un genocidi; hi ha joves per als quals això ha sigut un efecte detonant. Però hi ha una gran part de la població per a la qual donar suport a Israel en contraposició amb Palestina demostra si ets un polític honest. Estàs disposat a veure el que està passant davant dels teus nassos o estàs sentint les sirenes dels milers de dòlars dels _lobbies_ proisraelians? I la gent ha fet la seva elecció.

Something has shifted among the Democratic electorate.That was already clear from Zohran Mamdani’s trouncing of establishment royalty Andrew Cuomo in the New York mayoral race last year, punctuated by a series of yet more socialist wins over establishment incumbents seven months later. And it was clear from the primary election in Maine, where Democratic voters rejected their own governor in favor of a left-populist firebrand dogged by scandals who had never held political office.But the victory of Abdul El-Sayed in Michigan over the centrist, Israel lobby–backed Haley Stevens may eclipse even these as both a victory for the broad left and for anyone who genuinely cares about democracy.No candidate has been outspent to the degree El-Sayed was and still won, however narrowly, with Stevens’s nine-to-one advantage in outside spending funding an endless torrent of TV ads touting a nonexistent endorsement from former President Barack Obama and scurrilously attacking El-Sayed. Former socialist lawmaker Jamaal Bowman fell in 2024 to a money landslide roughly a quarter of the scale of what El-Sayed faced.Besides a visceral reminder that it is possible for people power to triumph over naked plutocracy, the results should also help, depending on what happens in November, put to bed the very last talking point that party centrists held over their progressive opponents: that socialists and other lefty candidates only have appeal on the coasts or in deep-blue urban areas.This was never true, as we knew from countless indicators: Bernie Sanders’s 2016 primary win in Michigan, for instance, or the fact that two of the earliest “Squad” wins came in Detroit with Rashida Tlaib and Minneapolis with Ilhan Omar, along with the spate of local- and state-level socialist victories in the Midwest over the past decade, including the socialist blocs in the Chicago and Minneapolis city councils. But given the Senate race’s statewide nature and in a state that Trump has won twice, El-Sayed is now in a position to put that talking point to rest in the eyes of the average voter in a way that none of these other electoral milestones could have.Still, denial is a hard thing to shake. “Progressives didn’t get the big election night they wanted,” went an early Wednesday headline from Politico. This morning saw a hurried, collective moving of goalposts by Left-averse commentators to absurdly redefine victory as not actually winning the election, as El-Sayed did, but winning it by a blowout margin — a standard that no doubt would have still been applied if Stevens had been the one who eked out the narrow victory.In reality, it’s hard to make the argument that Michigan handed the Left a bad night. Five out of six of Bernie Sanders’s endorsed candidates won in the state, including Democratic Socialists of America (DSA) member Donavan McKinney, who will almost certainly become what will potentially be the ninth socialist member of the US House from the safe blue seat in Michigan’s Thirteenth Congressional District and expand the left-wing “Squad” to as many as dozens of members. Also notable is Sunrise Movement cofounder William Lawrence, who won his three-way race for the purple Seventh Congressional District — previously held by centrist Democratic senator Elissa Slotkin, whose endorsed candidate for the seat came in third last night.Also victorious among Sanders endorsees was Abbas Alawieh, a cofounder of the Uncommitted Movement and an uncommitted delegate at last year’s Democratic National Convention who led a sit-in there in protest of the Kamala Harris campaign’s position on the Gaza genocide, and who won his primary for state senate with a comfortable 18 point margin. That list also includes two other DSA members: County Commissioner Yousef Rabhi, who handily defeated the sitting, four-term mayor of Ann Arbor, and Chris Gilmer-Hill, who was endorsed by both El-Sayed and the organization’s Metro Detroit branch and won his primary to represent Michigan’s Eighth District in the state house.If this isn’t the night that progressives had wanted, then we can only assume they had wanted to lose.Two Birds With One StoneBut it’s El-Sayed’s victory that is deservedly being treated as the most important story of the night.The result marks another high-profile rejection of the Democratic elite by their previously loyal voters, arguably the story of the party during the Trump 2.0 era. Establishment Democrats went all in to try and swing the race to Stevens, with Senate Minority Leader Chuck Schumer securing donor support for her and Democratic Senatorial Campaign Committee Chair Sen. Kristen Gillibrand — who last year falsely accused Mamdani of talking about “global jihad” — reportedly lying to donors that the other centrist in the race was a DSA member.A spate of eleventh-hour endorsements from big Democratic names, including the still-popular Michigan Governor Gretchen Whitmer and the mystifyingly prominent Rep. Jim Clyburn, couldn’t push Stevens over the line. Her centrist colleague, Rep. Hillary Scholten, trashed El-Sayed as a misogynist and “anti-American” and even suggested she might not back him in the general. (Scholten, who this year ran unopposed, is now in a potentially vulnerable place, with El-Sayed having won 58 percent of the vote in three Western Michigan counties with parts contained in her district).But arguably, the most significant thing about the race is the sheer scale of right-wing money El-Sayed had to overcome to win and the massive defeat of the pro-Israel lobby that it represents.Only a few years ago, pro-Israel forces were virtually dictating the results of Democratic primaries through unheard-of levels of outside spending against otherwise well-liked progressives. Stevens herself was one of the beneficiaries of this strategy. In 2022, she cruised to victory over the progressive son of one of Michigan’s most famous political families, former Rep. Andy Levin, on the back of a more than $3 million investment from the United Democracy Project (UDP), the super PAC of the American Israel Political Affairs Committee (AIPAC).While UDP funded an anti-Levin ad blitz that never actually mentioned Israel, the then-president of AIPAC openly attacked Levin — a proud Zionist and former synagogue president, whose transgression was pushing to condition US aid to Israel as a way to stop it from destroying the two-state solution — as the “most corrosive member of Congress to the US-Israel relationship.” Stevens ended up winning the district, which contains much of her home county of Oakland, by nearly 20 points.Considered an ominous sign for money in politics at the time, that amount was a small fraction of the nearly $32 million that the pro-Israel UDP invested in Stevens this time around, the largest sum it has ever spent on any congressional race. Together with another $30 million from groups funded by various corporate interests, it made the race the state’s most expensive nonpresidential primary on record and the third-most expensive Senate primary ever held. And this time, the issue of Israel was front and center — not so much in the ads that UDP ran but in the fundamental political divide between the two candidates and the metacommentary surrounding it.Just like Cuomo had in New York, Stevens bet big on bear-hugging Israel at a time when the country has never had a worse standing with the US public and tried to make an issue of El-Sayed’s criticism of its treatment of Gazans and his association with other Israel critics like Hasan Piker — even at one point all but calling him an antisemite. And just like Cuomo in New York, the strategy entirely misread where the Democratic electorate is after 2024. This time, “Oakland County’s congresswoman” only won Oakland County — where she was born, raised, and currently lives and that she represents in Congress — by 6 points, well below her winning margin in 2022.Together with the victories of Alawieh and McKinney — who prevailed against an incumbent who became a born-again Israel Firster, dragging his feet on backing a ceasefire and disavowing DSA after October 7 — the race is the most dramatic confirmation we’ve seen so far that the politics around the US-Israel relationship have fundamentally changed, particularly on the Democratic side.Even with a transformed Democratic electorate, it’s unlikely El-Sayed and the forces behind him could have achieved this result without some strategic pragmatism. El-Sayed got the crucial backing of many DSA members on the ground even though he made explicitly clear he was not a socialist. Michigan’s democratic socialists seem to have calculated that the areas where they overlapped, including El-Sayed’s full-throated support for Medicare for All, taxing the rich, and public ownership of artificial-intelligence firms, made his campaign a cause worth supporting — a big-tent approach made easier by the fact that El-Sayed publicly embraced DSA’s support as part of his own broad coalition.El-Sayed, meanwhile, wisely changed his tune in some places even as he held fast to the core policy positions that put him in the crosshairs of big-money, right-wing spenders. He walked back his years-old support for the “Defund the Police” slogan, winning the endorsement of the Wayne County Deputy Sheriff’s Association, much as Bernie Sanders had once done to engineer his own career-making political upset. And he campaigned with a positive, patriotic style, framing his criticism of Israel around a left-wing version of an “America First” pitch, undermining the inevitable attempts to paint him as a violent or dangerous “foreign” extremist.On that note, the history-making nature of El-Sayed’s candidacy, as a proud Muslim and Arab American who leaned into those parts of his background, merits a brief mention. It would be no small thing to have the first ever Muslim US senator at a time of virulent and rising Islamophobia and anti-Arab racism. That bigotry is lately finding physical form not just in people’s daily remarks, attitudes, and random outbursts of violence but also in actual policy and political rhetoric: Trump’s Muslim ban, his various wars on the Muslim world, the increasingly openly racist rhetoric of establishment policymakers. And it’s not just on the Right. El-Sayed weathered one of the nastier dog-whistling campaigns we’ve seen in a while, a Democratic version of the subtly racist campaign John McCain ran against the not-actually-Muslim Obama eighteen years ago, a campaign that similarly saw El-Sayed’s opponent occasionally come face-to-face with the ugliness it had stirred up.This kind of thing is likely not going away anytime soon, even with this result. But El-Sayed’s victory, as well as his chance to overcome the more openly racist version of this that Republicans seem dead-set on running for the general election, will be an important milestone for basic decency and a more tolerant United States.As things move to the general election, we can say two things for sure: we will keep hearing that the Left is headed for almost certain doom; and AIPAC and other vehicles for big money will spend ever more insane amounts to try and make it a reality. But El-Sayed’s primary win is a reminder that, sometimes, with enough hard work, it’s possible to break through a tsunami of cash and come out breathing on the other side.

Eman Abdelhadi és sociòloga, activista i escriptora. Treballa a la Universitat de Chicago, on investiga sobre diferències de gènere en les trajectòries de les persones musulmanes dels Estats Units. Com a activista, ha estat vinculada a diverses lluites, com la solidaritat amb Palestina, l’antiracisme, la lluita contra les presons i el control social, o grups musulmans queer. Amb M. E. O’Brien, van portar el seu imaginari polític a la novel·la amb _Tot per a tothom. Una història oral de la Comuna de Nova York, 2052-2072_ (Manifest, 2026), on viatgen mig segle al futur per explicar-nos, a través d’una història oral ficcionada, com es va crear la comuna de la capital nord-americana. **Podem confiar en el fet que el futur serà millor que el present?** No és una qüestió de si podem o no, hem de creure que serà millor, perquè això ens orienta a una forma diferent de vida i de subjectivitat. Si creiem que el futur pot ser millor, estructurem les nostres vides cap a aquesta millora. Els moviments socials ho intenten un cop i un altre i potser són derrotats un cop darrere l’altre, però no hi ha cap escenari en què guanyem sense intentar-ho. No hi ha cap escenari en què guanyem un món millor sense moviments socials, mai ha passat i mai passarà. El que hi ha són molts escenaris en què hem tingut moviments socials i hem perdut i perdut i perdut, i algun cop hem guanyat. Però també té a veure amb les vides individuals i col·lectives que volem viure. Com serien sense aquesta esperança i aquest compromís? Crec que serien molt difícils de viure, i per mi aquesta és la pregunta real. **Un element crucial de la vostra novel·la és el plaer i el que aprens de gestionar coses col·lectivament, sigui un hospital, un campus o una festa.** Efectivament, el plaer. Si pensem el factor eròtic no només en un sentit sexual, sinó com una força creativa, el capitalisme ens està robant això sistemàticament. La majoria ens passem la vida fent coses que no volem i els beneficis de les quals no són nostres. En el llibre imaginem que la força eròtica de tothom està bolcada en la revolució i la cura col·lectiva, i hi ha un plaer enorme en això. Als capitalistes els encanta dir que les comunistes odiem el treball, que som mandroses, però és un llibre on tothom treballa amb un gran plaer, i de forma més productiva i eficient. M’agrada que preguntis pel plaer perquè és part central del llibre. El plaer de crear, de veure i gaudir els fruits del teu treball, i que aquests fruits es puguin estendre a altres persones. Això no ho tens treballant com a caixera en un supermercat o com a oficinista en una gran corporació, aquestes feines les fem per pagar el lloguer i menjar. No podem ni començar a imaginar les possibilitats de posar en comú tota la nostra energia vital, la creativitat de tothom per l’alliberament col·lectiu. **Parleu d’experiències molt locals i aterrades que ens apropen a l’alliberament. La revolució que relateu no ve d’un gran partit o una estratègia unificada.** > **“La teoria revolucionària del llibre és que allò que creem per cuidar-nos les unes a les altres en moments de crisi és el que acabarà canviant les formes de relació”** La teoria revolucionària del llibre és que allò que creem per cuidar-nos les unes a les altres en moments de crisi és el que acabarà canviant les formes de relació. No vol dir que construirem la comuna i serà una idea tan atractiva que tota la resta s’ensorrarà. El que passa és que tota la resta s’està ensorrant, i en aquestes escletxes és on construïm la comuna. Aquest ensorrament és clau en el llibre. Per alguna gent potser és dur perquè es pensen que si fem un partit prou gran, llavors… Potser tenen raó, no sé què passarà, però sé que les estratègies que hem provat els darrers cent anys no han funcionat. Per escriure un llibre que fos realista amb les crisis que vivim i plausible en la seva transició cap a un món millor, havíem de tenir present que és improbable que aquestes estratègies puguin funcionar d’un dia per l’altre. **No plantegeu una utopia naïf, sinó que de fet en el llibre les coses es posen molt pitjor del que estan ara, que sembla la tendència des que el vau publicar el 2022. Això és el que sovint paralitza la gent.** Crec que justament per això el llibre està funcionant tan bé i cada any se’n venen més que l’anterior. Diria que és perquè la crisi està en el llibre. Podríem haver anat cinc-cents anys cap al futur, o a un altre planeta i una altra espècie, totalment desvinculades del present. Però volíem imaginar el col·lapse, i com en sortia alguna cosa millor. Crec que la gent necessita poder imaginar que, tot i que les coses segueixin el curs actual, podem construir una alternativa. **En les històries del llibre la violència hi és molt present, no només la del poder, sinó també la violència revolucionària cap a presons, policies, colons, propietaris… Ho veieu com una necessitat?** > **“És difícil imaginar una transició que no inclogui almenys certa violència revolucionària. Reconèixer això és homenatjar la història i la realitat de la violència revolucionària davant el capitalisme”** Probablement vivim l’època més violenta en la història de la humanitat. Als Estats Units tenim el govern més violent que ha existit mai pel que fa a les seves intervencions. Hem de reconèixer això, i aquest reconeixement passa també per assumir que hi haurà violència en resposta. El capitalisme no col·lapsarà només perquè decidim que és dolent. Tots els intents de canvis socials massius s’han trobat una violència extraordinària de l’Estat i el capital, i això sempre serà així. És difícil imaginar una transició que no inclogui almenys certa violència revolucionària. Reconèixer això és homenatjar la història i la realitat de la violència revolucionària davant el capitalisme, l’Estat i el colonialisme d’assentament, també avui. I una altra motivació per incorporar aquesta violència revolucionària al llibre és desnaturalitzar la idea que la violència de l’Estat no ho és i que la dels moviments socials o la revolucionària és l’única violència. Això és el que vol l’Estat que pensem. **Dos moments al llibre m’han semblat especialment emocionants. Un és l’alliberament de Palestina.** I tant. **Què ens ensenya la lluita del poble palestí avui?** Palestina ha conquerit els cors i l’atenció de tothom durant dècades perquè sempre ha estat l’excepció que confirma la regla; Palestina no és l’excepció, és la regla. Si tens un món en què s’accepta el colonialisme d’assentament, llavors el colonialisme d’assentament és la regla. Si tens un món en què tot un poble pot ser subjugat durant vuit dècades, aquest és el món on vius. Mentre l’elit global ens vol convèncer que vivim en un món basat en regles, i que si segueixes el camí correcte tot anirà bé, Palestina és la gran bandera que diu: no, això no és real. Quan en aquesta lluita diem que nosaltres no estem alliberant Palestina, que Palestina ens està alliberant a nosaltres, el que volem dir és que està exposant totes les contradiccions que estructuren la nostra societat. I quan es posen aquestes contradiccions al descobert, sabem quines són les falles d’aquest sistema. Crec que per això aquest capítol és particularment emocionant. I el llibre va sortir el 2022, no m’imaginava que prendria aquesta vida davant el genocidi. **No només en el capítol sobre Palestina, sinó en el llibre en general estan molt presents la identitat, la cultura, la religió… En canvi, una part de l’esquerra esperaria que un futur utòpic hagués superat les religions i les identitats.** Crec que sota el comunisme moltes de les divisions que existeixen ara perdrien rellevància, però no sabem de quina manera. D’aquí a cinquanta anys, encara que estiguem en transició cap al comunisme, la religió, l’ètnia, la nacionalitat, encara hi seran. Una altra cosa és si estructurarien la societat de la mateixa manera. Tenim diferències que no estan estructurant la nostra societat, com el color dels cabells, així que crec que moltes d’aquestes diferències tindran un altre rol. Imaginar l’alliberament és imaginar un món on aquests no siguin els principis organitzadors de la vida, però poden ser una font d’afinitat, d’alegria, de connexió i de confort espiritual. **Un altre moment especialment emocionant és al capítol sobre una persona que viu en una comunitat cristiana d’extrema dreta. En un moment diu: “Volíem el món nou amb totes les nostres forces, però quan finalment va arribar, sentíem que no érem capaces de viure-hi”. Hi ha aquesta tensió constant entre com canviar el món i com canviar nosaltres, i es parla molt de trauma a la novel·la.** > **“Em sembla que totes afrontem un dol per la persona que hauríem estat si fóssim lliures, la versió de nosaltres que hauria viscut en la comuna”** El trauma és un tema molt important per nosaltres. La meva coautora, M. E. O’Brien, és psicoterapeuta, i és algú que pensa molt en la psique, i jo també hi penso molt, tot i que potser d’una manera menys informada. Em sembla que totes afrontem un dol per la persona que hauríem estat si fóssim lliures, la versió de nosaltres que hauria viscut en la comuna, perquè viure en aquest sistema té un impacte. Estem en una batalla ideològica constant, i és una batalla per les nostres pròpies subjectivitats. Per exemple, jo treballo una quantitat brutal d’hores, i intento dir-me que és perquè estic fent coses bones, estic organitzada i escric ficció revolucionària, i no treballo només pels diners, i tal i tal altre… Però no hi ha dubte que he estat emmotllada per l’imperatiu de produir i consumir, per estar en un estat de producció constant, i producció amb resultats mesurables. En el llibre assumim el fet que hi ha generacions senceres que han estat conformades per aquest sistema, però que també són part de la revolució en aquesta transformació de la personalitat. Igual que intentem ser realistes sobre la transició en l’estructura social, intentem ser-ho també sobre la transició en la psique individual. La gent en sortirà portant molt de trauma i dolor, i intentant transitar cap a una manera millor de viure. En aquest sentit, l’estructura del llibre ha estat molt útil, perquè ens ha permès escriure personatges que han viscut la major part de les seves vides en el món que coneixem, però també altres que han nascut i crescut a la comuna, i hem pogut jugar amb aquestes diferències. **Vau publicar el llibre el 2022 i des de llavors han passat moltes coses.** Déu n’hi do la dècada que vivim. **Com porteu la comparació entre el futur que vau imaginar i el que s’ha anat desplegant en aquests quatre anys?** Els detalls del que està passant varien, però la dinàmica general de precipitar-se cap al desastre és bastant coherent; massa, pel meu gust. A vegades parlo sobre el llibre amb gent que té una visió del canvi social més basada en l’Estat, que confien a prendre el control de l’Estat, desenvolupar la socialdemocràcia. Per mi, que tothom ho provi tot. Com a persona que viu una vida bastant decent, espero genuïnament que tinguin raó i jo no. No vull veure el nivell de patiment que relatem. Però no veig com aquestes institucions que han estat tan perverses i el poder de les quals no ha parat de créixer, puguin fer un canvi i ser institucions benignes. Per exemple, algun cop he rellegit el capítol sobre Palestina i m’ha semblat molt naïf no haver anticipat el nivell d’horror amb el qual podia actuar Israel, el que hem vist els últims dos anys. El que veiem és la precipitació cap a la barbàrie. Quan diem “socialisme o barbàrie”, és que la barbàrie és aquí, és per tot arreu. I empitjora, és cada cop més descarada. **Al llibre apareix la guerra, i concretament la guerra contra l’Iran, com una crisi per l’imperi. La guerra que veiem ara ens mostra aquesta crisi?** El que passa ara als Estats Units, al cor de l’imperi, és que l’imperi actua amb continuïtat, molt més del que molts progressistes volen creure. És una bèstia moribunda que es torna tan violenta com pot. Però això també vol dir que és al seu llit de mort, això és molt clar. Als Estats Units la gent s’està adonant que no som guais, ens estem posant al dia amb el que la resta del món ja sap: que és un imperi sanguinari que ha portat una destrucció enorme arreu. > **“Diria que l’imperi s’autodestrueix, i no és només per l’Iran. L’administració de Trump ha desarticulat la millor maquinària de captura de cervells del món”** Diria que l’imperi s’autodestrueix, i no és només per l’Iran. L’administració de Trump ha desarticulat la millor maquinària de captura de cervells del món, que era el sistema d’educació superior dels Estats Units, que portava la gent més talentosa de tot el món al servei dels negocis i l’imperi americà. Això s’ha autodestruït com molta de la infraestructura interna i la població dels Estats Units és cada dia més miserable. **I quin hauria de ser el nostre rol en aquest moment?** Crec que tenim dos rols. Un és treballar tant com puguem per millorar les condicions materials de la gent. No podem seure a casa a esperar la revolució, a esperar que caigui l’imperi. I després hem de continuar construint assajos d’espais de llibertat, continuar cuidant-nos les unes a les altres per crear aquestes missives des del futur. Crec que ho fem cada cop que fem una cuina comunitària, o una acampada, o simplement una protesta en què la policia ens persegueix per la ciutat. Estem demostrant la nostra capacitat d’autogovernar-nos i de construir infraestructures i xarxes per estar preparades per cuidar-nos les unes a les altres mentre el sistema fa aigües. I per fer això crec que és molt important tenir clar qui són els nostres aliats i qui els nostres enemics, i enfocar-nos clarament en la classe dominant com l’enemic, i tenir el cor tendre entre nosaltres. En els nostres moviments hem de ser amables i agraïdes entre nosaltres i reconèixer que ningú té les respostes. Cap de nosaltres sap exactament què passarà.

Eman Abdelhadi és sociòloga, activista i escriptora. Treballa a la Universitat de Chicago, on investiga sobre diferències de gènere en les trajectòries de les persones musulmanes dels Estats Units. Com a activista, ha estat vinculada a diverses lluites, com la solidaritat amb Palestina, l’antiracisme, la lluita contra les presons i el control social, o grups musulmans queer. Amb M. E. O’Brien, van portar el seu imaginari polític a la novel·la amb _Tot per a tothom. Una història oral de la Comuna de Nova York, 2052-2072_ (Manifest, 2026), on viatgen mig segle al futur per explicar-nos, a través d’una història oral ficcionada, com es va crear la comuna de la capital nord-americana. **Podem confiar en el fet que el futur serà millor que el present?** No és una qüestió de si podem o no, hem de creure que serà millor, perquè això ens orienta a una forma diferent de vida i de subjectivitat. Si creiem que el futur pot ser millor, estructurem les nostres vides cap a aquesta millora. Els moviments socials ho intenten un cop i un altre i potser són derrotats un cop darrere l’altre, però no hi ha cap escenari en què guanyem sense intentar-ho. No hi ha cap escenari en què guanyem un món millor sense moviments socials, mai ha passat i mai passarà. El que hi ha són molts escenaris en què hem tingut moviments socials i hem perdut i perdut i perdut, i algun cop hem guanyat. Però també té a veure amb les vides individuals i col·lectives que volem viure. Com serien sense aquesta esperança i aquest compromís? Crec que serien molt difícils de viure, i per mi aquesta és la pregunta real. **Un element crucial de la vostra novel·la és el plaer i el que aprens de gestionar coses col·lectivament, sigui un hospital, un campus o una festa.** Efectivament, el plaer. Si pensem el factor eròtic no només en un sentit sexual, sinó com una força creativa, el capitalisme ens està robant això sistemàticament. La majoria ens passem la vida fent coses que no volem i els beneficis de les quals no són nostres. En el llibre imaginem que la força eròtica de tothom està bolcada en la revolució i la cura col·lectiva, i hi ha un plaer enorme en això. Als capitalistes els encanta dir que les comunistes odiem el treball, que som mandroses, però és un llibre on tothom treballa amb un gran plaer, i de forma més productiva i eficient. M’agrada que preguntis pel plaer perquè és part central del llibre. El plaer de crear, de veure i gaudir els fruits del teu treball, i que aquests fruits es puguin estendre a altres persones. Això no ho tens treballant com a caixera en un supermercat o com a oficinista en una gran corporació, aquestes feines les fem per pagar el lloguer i menjar. No podem ni començar a imaginar les possibilitats de posar en comú tota la nostra energia vital, la creativitat de tothom per l’alliberament col·lectiu. **Parleu d’experiències molt locals i aterrades que ens apropen a l’alliberament. La revolució que relateu no ve d’un gran partit o una estratègia unificada.** > **“La teoria revolucionària del llibre és que allò que creem per cuidar-nos les unes a les altres en moments de crisi és el que acabarà canviant les formes de relació”** La teoria revolucionària del llibre és que allò que creem per cuidar-nos les unes a les altres en moments de crisi és el que acabarà canviant les formes de relació. No vol dir que construirem la comuna i serà una idea tan atractiva que tota la resta s’ensorrarà. El que passa és que tota la resta s’està ensorrant, i en aquestes escletxes és on construïm la comuna. Aquest ensorrament és clau en el llibre. Per alguna gent potser és dur perquè es pensen que si fem un partit prou gran, llavors… Potser tenen raó, no sé què passarà, però sé que les estratègies que hem provat els darrers cent anys no han funcionat. Per escriure un llibre que fos realista amb les crisis que vivim i plausible en la seva transició cap a un món millor, havíem de tenir present que és improbable que aquestes estratègies puguin funcionar d’un dia per l’altre. **No plantegeu una utopia naïf, sinó que de fet en el llibre les coses es posen molt pitjor del que estan ara, que sembla la tendència des que el vau publicar el 2022. Això és el que sovint paralitza la gent.** Crec que justament per això el llibre està funcionant tan bé i cada any se’n venen més que l’anterior. Diria que és perquè la crisi està en el llibre. Podríem haver anat cinc-cents anys cap al futur, o a un altre planeta i una altra espècie, totalment desvinculades del present. Però volíem imaginar el col·lapse, i com en sortia alguna cosa millor. Crec que la gent necessita poder imaginar que, tot i que les coses segueixin el curs actual, podem construir una alternativa. **En les històries del llibre la violència hi és molt present, no només la del poder, sinó també la violència revolucionària cap a presons, policies, colons, propietaris… Ho veieu com una necessitat?** > **“És difícil imaginar una transició que no inclogui almenys certa violència revolucionària. Reconèixer això és homenatjar la història i la realitat de la violència revolucionària davant el capitalisme”** Probablement vivim l’època més violenta en la història de la humanitat. Als Estats Units tenim el govern més violent que ha existit mai pel que fa a les seves intervencions. Hem de reconèixer això, i aquest reconeixement passa també per assumir que hi haurà violència en resposta. El capitalisme no col·lapsarà només perquè decidim que és dolent. Tots els intents de canvis socials massius s’han trobat una violència extraordinària de l’Estat i el capital, i això sempre serà així. És difícil imaginar una transició que no inclogui almenys certa violència revolucionària. Reconèixer això és homenatjar la història i la realitat de la violència revolucionària davant el capitalisme, l’Estat i el colonialisme d’assentament, també avui. I una altra motivació per incorporar aquesta violència revolucionària al llibre és desnaturalitzar la idea que la violència de l’Estat no ho és i que la dels moviments socials o la revolucionària és l’única violència. Això és el que vol l’Estat que pensem. **Dos moments al llibre m’han semblat especialment emocionants. Un és l’alliberament de Palestina.** I tant. **Què ens ensenya la lluita del poble palestí avui?** Palestina ha conquerit els cors i l’atenció de tothom durant dècades perquè sempre ha estat l’excepció que confirma la regla; Palestina no és l’excepció, és la regla. Si tens un món en què s’accepta el colonialisme d’assentament, llavors el colonialisme d’assentament és la regla. Si tens un món en què tot un poble pot ser subjugat durant vuit dècades, aquest és el món on vius. Mentre l’elit global ens vol convèncer que vivim en un món basat en regles, i que si segueixes el camí correcte tot anirà bé, Palestina és la gran bandera que diu: no, això no és real. Quan en aquesta lluita diem que nosaltres no estem alliberant Palestina, que Palestina ens està alliberant a nosaltres, el que volem dir és que està exposant totes les contradiccions que estructuren la nostra societat. I quan es posen aquestes contradiccions al descobert, sabem quines són les falles d’aquest sistema. Crec que per això aquest capítol és particularment emocionant. I el llibre va sortir el 2022, no m’imaginava que prendria aquesta vida davant el genocidi. **No només en el capítol sobre Palestina, sinó en el llibre en general estan molt presents la identitat, la cultura, la religió… En canvi, una part de l’esquerra esperaria que un futur utòpic hagués superat les religions i les identitats.** Crec que sota el comunisme moltes de les divisions que existeixen ara perdrien rellevància, però no sabem de quina manera. D’aquí a cinquanta anys, encara que estiguem en transició cap al comunisme, la religió, l’ètnia, la nacionalitat, encara hi seran. Una altra cosa és si estructurarien la societat de la mateixa manera. Tenim diferències que no estan estructurant la nostra societat, com el color dels cabells, així que crec que moltes d’aquestes diferències tindran un altre rol. Imaginar l’alliberament és imaginar un món on aquests no siguin els principis organitzadors de la vida, però poden ser una font d’afinitat, d’alegria, de connexió i de confort espiritual. **Un altre moment especialment emocionant és al capítol sobre una persona que viu en una comunitat cristiana d’extrema dreta. En un moment diu: “Volíem el món nou amb totes les nostres forces, però quan finalment va arribar, sentíem que no érem capaces de viure-hi”. Hi ha aquesta tensió constant entre com canviar el món i com canviar nosaltres, i es parla molt de trauma a la novel·la.** > **“Em sembla que totes afrontem un dol per la persona que hauríem estat si fóssim lliures, la versió de nosaltres que hauria viscut en la comuna”** El trauma és un tema molt important per nosaltres. La meva coautora, M. E. O’Brien, és psicoterapeuta, i és algú que pensa molt en la psique, i jo també hi penso molt, tot i que potser d’una manera menys informada. Em sembla que totes afrontem un dol per la persona que hauríem estat si fóssim lliures, la versió de nosaltres que hauria viscut en la comuna, perquè viure en aquest sistema té un impacte. Estem en una batalla ideològica constant, i és una batalla per les nostres pròpies subjectivitats. Per exemple, jo treballo una quantitat brutal d’hores, i intento dir-me que és perquè estic fent coses bones, estic organitzada i escric ficció revolucionària, i no treballo només pels diners, i tal i tal altre… Però no hi ha dubte que he estat emmotllada per l’imperatiu de produir i consumir, per estar en un estat de producció constant, i producció amb resultats mesurables. En el llibre assumim el fet que hi ha generacions senceres que han estat conformades per aquest sistema, però que també són part de la revolució en aquesta transformació de la personalitat. Igual que intentem ser realistes sobre la transició en l’estructura social, intentem ser-ho també sobre la transició en la psique individual. La gent en sortirà portant molt de trauma i dolor, i intentant transitar cap a una manera millor de viure. En aquest sentit, l’estructura del llibre ha estat molt útil, perquè ens ha permès escriure personatges que han viscut la major part de les seves vides en el món que coneixem, però també altres que han nascut i crescut a la comuna, i hem pogut jugar amb aquestes diferències. **Vau publicar el llibre el 2022 i des de llavors han passat moltes coses.** Déu n’hi do la dècada que vivim. **Com porteu la comparació entre el futur que vau imaginar i el que s’ha anat desplegant en aquests quatre anys?** Els detalls del que està passant varien, però la dinàmica general de precipitar-se cap al desastre és bastant coherent; massa, pel meu gust. A vegades parlo sobre el llibre amb gent que té una visió del canvi social més basada en l’Estat, que confien a prendre el control de l’Estat, desenvolupar la socialdemocràcia. Per mi, que tothom ho provi tot. Com a persona que viu una vida bastant decent, espero genuïnament que tinguin raó i jo no. No vull veure el nivell de patiment que relatem. Però no veig com aquestes institucions que han estat tan perverses i el poder de les quals no ha parat de créixer, puguin fer un canvi i ser institucions benignes. Per exemple, algun cop he rellegit el capítol sobre Palestina i m’ha semblat molt naïf no haver anticipat el nivell d’horror amb el qual podia actuar Israel, el que hem vist els últims dos anys. El que veiem és la precipitació cap a la barbàrie. Quan diem “socialisme o barbàrie”, és que la barbàrie és aquí, és per tot arreu. I empitjora, és cada cop més descarada. **Al llibre apareix la guerra, i concretament la guerra contra l’Iran, com una crisi per l’imperi. La guerra que veiem ara ens mostra aquesta crisi?** El que passa ara als Estats Units, al cor de l’imperi, és que l’imperi actua amb continuïtat, molt més del que molts progressistes volen creure. És una bèstia moribunda que es torna tan violenta com pot. Però això també vol dir que és al seu llit de mort, això és molt clar. Als Estats Units la gent s’està adonant que no som guais, ens estem posant al dia amb el que la resta del món ja sap: que és un imperi sanguinari que ha portat una destrucció enorme arreu. > **“Diria que l’imperi s’autodestrueix, i no és només per l’Iran. L’administració de Trump ha desarticulat la millor maquinària de captura de cervells del món”** Diria que l’imperi s’autodestrueix, i no és només per l’Iran. L’administració de Trump ha desarticulat la millor maquinària de captura de cervells del món, que era el sistema d’educació superior dels Estats Units, que portava la gent més talentosa de tot el món al servei dels negocis i l’imperi americà. Això s’ha autodestruït com molta de la infraestructura interna i la població dels Estats Units és cada dia més miserable. **I quin hauria de ser el nostre rol en aquest moment?** Crec que tenim dos rols. Un és treballar tant com puguem per millorar les condicions materials de la gent. No podem seure a casa a esperar la revolució, a esperar que caigui l’imperi. I després hem de continuar construint assajos d’espais de llibertat, continuar cuidant-nos les unes a les altres per crear aquestes missives des del futur. Crec que ho fem cada cop que fem una cuina comunitària, o una acampada, o simplement una protesta en què la policia ens persegueix per la ciutat. Estem demostrant la nostra capacitat d’autogovernar-nos i de construir infraestructures i xarxes per estar preparades per cuidar-nos les unes a les altres mentre el sistema fa aigües. I per fer això crec que és molt important tenir clar qui són els nostres aliats i qui els nostres enemics, i enfocar-nos clarament en la classe dominant com l’enemic, i tenir el cor tendre entre nosaltres. En els nostres moviments hem de ser amables i agraïdes entre nosaltres i reconèixer que ningú té les respostes. Cap de nosaltres sap exactament què passarà.

Les persones i organitzacions sotasignades volem expressar el **nostre suport a la _Directa_** i la nostra profunda preocupació davant el **procediment sancionador impulsat per l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), arran de les seves investigacions sobre els policies infiltrats** en l’independentisme i els moviments socials. El procediment té origen en una denúncia de quatre dels agents infiltrats destapats pel mitjà. Les investigacions de la _Directa_ constitueixen un **exercici legítim del dret a comunicar** i rebre informació veraç, reconegut per l’article 20 de la Constitució espanyola. També responen a la **funció democràtica** essencial dels mitjans de comunicació com a vigilants dels poders públics, especialment quan investiguen actuacions policials secretes que afecten drets fonamentals. La **rellevància pública de les informacions publicades és indiscutible**. Les infiltracions descobertes van provocar la creació d’una comissió d’investigació al Parlament de Catalunya i van donar lloc a nombroses iniciatives i preguntes parlamentàries de l’oposició al Congrés dels Diputats. Els casos també han estat recollits per mitjans de comunicació catalans, espanyols i internacionals, com _The Guardian_ o _La Repubblica_ , entre d’altres. Tot i aquest evident interès públic, **l’AEPD considera incompatibles amb la normativa de protecció de dades determinades informacions i imatges publicades** per la _Directa_. Ho conclou malgrat que el mitjà va adoptar diferents mesures per a protegir la identitat real dels agents. Aquesta decisió genera un **greu efecte intimidatori i de mordassa sobre el periodisme d’investigació**. L’amenaça d’una sanció econòmica i de la retirada de continguts pot dissuadir els mitjans de publicar informacions rellevants sobre l’actuació dels poders públics. Té, per tant, un efecte equiparable al que es coneix com a SLAPPS, dirigides a silenciar. No està en joc només la llibertat de la _Directa_. Aquest procediment pot establir un **precedent molt perillós per a tots els mitjans de comunicació** i professionals que investiguen abusos policials o altres qüestions incòmodes per a les institucions. L’actuació de l’AEPD contrasta amb la resposta de les institucions públiques davant casos similars al Regne Unit. Després de descobrir-se que agents infiltrats havien mantingut relacions íntimes sota identitats falses amb activistes, i gràcies a la pressió popular i mediàtica sostinguda per part de moviments socials, organitzacions socials i mitjans de comunicació, **tant** **els cossos policials com el Govern britànic van assumir les seves responsabilitats** : van demanar disculpes a les víctimes i les van indemnitzar. A més, les identitats i les fotografies dels agents infiltrats es van publicar als mitjans de comunicació amb plena llibertat i encara es poden consultar avui dia, sense que això hagi comportat la imposició de sancions als mitjans que van informar sobre els fets. A més, les identitats i les fotografies dels agents infiltrats es van publicar als mitjans de comunicació amb plena llibertat i encara es poden consultar avui dia, sense que això hagi comportat la imposició de sancions als mitjans que van informar sobre els fets. **A l’Estat espanyol, en canvi, els casos d’infiltració policial continuen sense una investigació efectiva ni una depuració de responsabilitats** , mentre el mitjà que les va descobrir s’enfronta a una sanció. Per tot això, **demanem** : ** –L’arxivament immediat del procediment sancionador contra la _Directa_.** **–Que l’Estat espanyol introdueixi els canvis legislatius necessaris per complir de manera efectiva l’article 85 del Reglament (UE) 2016/679, perquè la normativa de protecció de dades no es pugui utilitzar per emmordassar i censurar els mitjans de comunicació.** **Defensar la _Directa_ és defensar el dret de la societat a conèixer l’actuació dels poders públics. No podem permetre que se sancioni qui investiga mentre es protegeix qui s’infiltra.** **Mitjans de comunicació i organitzacions pel dret a la informació ja s’han adherit al comunicat.** Consulta qui ho ha fet a sota d’aquesta entrada i adhereix-t’hi tu també. ### **–Adhesions d’organitzacions o col·lectius** ### **–Adhesions a títol individual** La _Directa_ inicia una **campanya de suport econòmic** per poder encarar un atac que afecta la viabilitat del mitjà. Pots donar suport fent una **donació** a través d’**aquest enllaç.** I si vols que el mitjà pugui continuar investigant, fiscalitzant els poders i denunciant els abusos, **subscriu-te ara a la _Directa_**. Donar suport de forma permanent és la millor manera de contribuir a fer possible el periodisme d’investigació. Pots fer-ho **aquí**. * * * ## Adhesions Redacció Directa **Organitzacions periodístiques: ** * CoopMèdia – Xarxa de Mitjans Cooperatius Catalans * Grup de Periodistes Ramon Barnils * Sindicat de la Imatge UPIFC * Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) * State Watch * Undercover Research Group **Mitjans de comunicació:** * Crític * El Salto * Jornal.cat * La Marea – MasPublico SCCL * La Sembra * Setembre **Altres organitzacions o col·lectius:** * Acció contra l’espionatge * Alerta Solidària * Arran * Assemblea Nacional Catalana (ANC) * Ateneu la Baula * Campaign Opposing Police Surveillance * Casal Popular 3 Voltes Rebel * Casal Popular Lina Òdena * CGT * Coalició Prou Complicitat amb Israel * Comunitat Palestina de Catalunya * Comuns * COS * CUP * Endavant * ERC * Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) * La Fede * La Intersindical * Novact * Òmnium Cultural * Police Spies Out of Lices (PSOOL) * Red Jurídica * Resistim al Gòtic * Roses Negres, organitzades davant la infiltració * Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) **Individuals:** * Abigail Armengol Paredes * Aina Castelltort Marcé * Albert Mercadé Massó * Cristina Mas Andreu * David Fernàndez * Dr Donál O’Driscoll * Elisenda Paluzie * Georgina Subiela Ferre * Gràcia Camps * Kate Wilson * Helena Martín Cuevas * Irene Rivas Puig * João França * Jose Antonio Artal Gracia * Josep Comajoan Colomé * Laia Mas Climent * Magda Bandera * Marçal Rossell i Roig * Mònica Terribas Sala * Oriol Andrés Gallart * Pilar Magdalena Malo * Sara Montaner * Sònia Calvó Carrió * Txell Feixas Torras * Zoraida Rosello Espuny

‘Ravalear’ y ‘Siemprevivas’ son dos obras tan diferentes como incomparables entre sí, más allá de sus formatos o de las diferencias porosas entre realidad y ficción, pero también son ejemplos de maneras muy distintas de narrar una realidad concreta.

A quince años del estallido del 15M y en un momento de enorme complejidad, Papeles de relaciones ecosociales y cambio global explora los motivos que originaron la movilización popular y las posibles h...