Convertir cada compra en un examen moral permanent acaba generant ansietat.

Vivim en una societat que ha externalitzat la raó en forma de percentatges.

Vivim obsessionats amb la transparència emocional: posar nom al que ens passa, entendre-ho, «superar-ho».

La nostra època no suporta ni el vertigen ni l’excés. Vol respostes clares, emocions netes, vides endreçades i nits tranquil·les. Vol silenci.

Una frase que, de tan banal, esdevé sinistra.

Allò que abans era sacrifici i entrenament, ara serà dopatge mèdicament supervisat, o edició genètica, o estimulació neuromuscular.

El perill no ha sigut mai la ciència, sigui la que sigui, sinó la caricatura, aquesta idolatria neuronal –o hormonal– que ens tracta com si fóssim màquines

L’actual invasió no seria possible sense haver convertit, prèviament, els gazians en objectius abstractes.

Massificació turística i pasteres formen part d’un mateix fenomen global i globalitzador, són les dues cares d’una mateixa moneda.

En una època en què tot ha de ser vibrant, inspirador, transformador i ple d’esperança reciclada, el pessimista no encaixa, és una condemna.

Què vol dir que una cosa sigui original? Pot ser que ara que som a l'era de la clonació creativa el terme estigui mutant?

Aquesta és la nova tirania: la imposició de la vulnerabilitat com a deure moral i discursiu. Així, el trauma esdevé un capital simbòlic.

Per més paradoxal que sembli, la nostra finitud inaugura la possibilitat que la vida tingui sentit.

Els nens d’ara, ja des de ben petits, són incapaços d’avorrir-se, entre d’altres motius, perquè els adults tampoc no els ho permetem.

La psicoanàlisi és més una eina de crítica cultural, una manera d’entendre la condició humana, que no pas una tècnica predictiva.

Si analitzem, mínimament, l’experiència dels entorns virtuals –sobretot la realitat virtual–, hi trobem la mateixa fenomenologia de la  participació mística.

A dins nostre, en el nucli de la nostra identitat, actuen dos tipus de jo, diferents però complementaris, cap dels quals no tindria sentit sense l’altre.

El problema –o un dels problemes– és que moltes d’aquestes persones que mengen «sa», en el fons del fons, no ho són gaire, de sanes.

L'(anti)cultura de la cancel·lació no només empobreix el debat públic, sinó que en bona mesura l’impossibilita.

Plantejar l’existència d’una consciència desvinculada de la matèria és considerat, en el millor dels casos, una excentricitat.

Trobaran pau psicològica o espiritual els nostres joves, si constantment es veuen com a víctimes?

Si no trobes feina –o si la feina que trobes és precària, si et contracten per dies, o per hores, sense pràcticament cap garantia laboral–, és perquè no t’has v

Per què la reflexió ètica sempre va a remolc dels avenços de la ciència i la tecnologia? Per què és incapaç d’avançar-s’hi?

Tot i que la persona consulti l’algoritme amb la mateixa actitud reverencial que consultaria l’oracle, la persona és incapaç d’assumir la seva pròpia culpa o re

Veure l’envelliment dels éssers humans no pas com un fet natural, sinó com una malaltia, és incórrer en hybris.